Ezequiel Gort Juanpere,
Del Campanaret a Mart. Notes biogràfiques de Josep M. Gort Sardà (Reus, 1912-1972)
Reus: Carrutxa, 2011

Ahir dimarts, 20 de desembre, a l’Arxiu de Reus,  la Llibreria va col·laborar en la presentació del llibre Del Campanaret a Mart. Notes biogràfiques de Josep M. Gort Sardà (Reus, 1912-1972), escrit pel seu fill, Ezequiel, arxiver municipal i actiu col·laborador de Carrutxa, entitat que s’ha fet càrrec de l’edició.

Precisament, Salvador Palomar, en nom dels editors, va voler destacar que l’interès del llibre –per a una entitat que es dedica al patrimoni i la memòria– es troba en el fet que ens apropa la cultura popular del Reus de mitjan segle XX, una cultura popular que es genera sota un règim autoritari, el franquisme, de la mà de Josep M. Gort i d’un grup d’amics que dinamitzen la societat local, tal com ens explica el Salvador al seu bloc.

Joaquim Sorio, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Reus, va començar explicant que la seva presència a l’acte era motivada per la coneixença i el record que tenia de Josep M. Gort Sardà. El va recordar com un personatge singular, conegut per les seves estrafolàries actuacions, vinculat al món esportiu i teatral, llegint algun fragment de la crònica del seu viatge a Mart o de l’obra teatral L’elefant torrat. I va acabar amb un brindis humorístic, tret dels antics carnavals reusencs, dedicat a la seva memòria i a tots els assistents.

Ezequiel Gort va fer un repàs al contingut de l’obra, explicant que es tracta d’una recerca històrica feta amb rigor, amb les dificultats que comporta treballar sobre una persona que s’inventava constantment la seva biografia, intentant destriar la realitat d’un entorn quasi llegendari que envolta el seu pare. El llibre comença amb els orígens familiars i amb els treballs periodístics de Josep M. Gort Sardà, en temps de la República, com a col·laborador de periòdics humorístics amb una component crític considerable, de la seva abrandada defensa de la llengua catalana, de l’experiència de la Guerra Civil –que deixa anotada en part– i del seu pas pel camp de concentració, en acabar la guerra.

Durant el franquisme Josep M. Gort va construir un personatge que li permeté sobreviure, burlant la censura i les autoritats, no sense problemes. Va escriure durant dècades al Lérida. Hoja de los lunes per a evitar la censura, informant sobre fets quotidians de la ciutat, amb un llenguatge críptic però que la gent del moment podia copsar. Va publicar nombrosos opuscles, sempre amb problemes amb els censors, i va començar a escriure “poesies” en català –perquè eren els únics textos que li deixaven publicar– tan aviat com va poder. Va exercir una intensa activitat com a dinamitzador en l’àmbit de l’esport, del cinema i del teatre.

Tot i que Ezequiel Gort va explicar que el llibre no vol ser un recull de les moltes anècdotes que la particular forma d’entendre la vida del seu pare va generar, el cert és que n’explica moltes. I el públic, que omplia de gom a gom la sala d’actes de l’Arxiu, s’ho va passar d’allò més bé mentre n’explicava algunes. Des de les més conegudes, com la vaca que va passejar pels carrers de la ciutat per portar bona llet al Reus Deportiu, fins a una pel·lícula que mai va arribar a acabar –perquè, de fet, no la filmava– sobre els personatges significats de la societat reusenca del moment. Una burla formidable que obligava les autoritats franquistes a repetir escenes en alguns actes o a posar per a un reportatge inexistent. I evidentment va parlar de les demostracions de força del Xola o del conegut coet reusenc, l’Speteck.

Un llibre que, en definitiva, ens apropa a una persona, però també a un moment històric de la ciutat i que, com apuntava Salvador Palomar, al començament, ens permet reflexionar, en el present, sobre què entenem i com es genera allò que acabem considerant cultura popular. Això sí, quan acabem de riure tot llegint els sidrals que muntaven el Gort i els seus amics al Reus de fa mig segle.

L’almanagat
Text d’Adeline Yzac
Il·lustracions de Montse Gisbert
Traducció i adaptació de Rosa Serrano
València: Tàndem Edicions, 2011

Jo no ho sabia, que era «eluròfila»! Si algú m’ho hagués dit, m’hauria pensat que era una paraulota (cosa que no s’ha de dir mai). Doncs sí, sóc eluròfila, i de les més convençudes. M’agraden els gats, molt, en tinc la casa plena, sobretot en paper, argila, bronze, ceràmica, metall, fusta… Fins i tot en tinc algun quadre. Em reconec histèrica dels gats.

Ara, de debò, només en tenim tres; però en el meu cor hi és present l’enyorança dels que se n’han anat al paradís dels gats. I no dubteu que n’hi ha.

Bé, apart de les meves dèries particulars, el que vull és parlar d’aquest llibre, que és una petita gran delícia. Com us podeu imaginar va de gats. Contes, receptes, refranys, dites, frases fetes, xarades, acròstics, acudits… sempre amb els gats de protagonistes.

És una mica difícil d’explicar, però, és que és tan bonic, interessant i distret!, que, quan és té als dits (o a les mans, o a les potes, o a les urpes), no es pot deixar. Convertiu-vos, com jo, en eluròfils!

Per acabar, afegiré que la mateixa editorial n’ha fet una versió en llengua espanyola. També molt ben traduïda i adaptada per la meva germana Antònia.

Maria Pallach Estela

Kathrina Hagena
El gust de les llavors de poma
Amsterdam Llibres (2011)

«Jo vaig agafar tres llavors de poma, les vaig pelar, vaig tallar-les ben petites i vaig afegir-les a la compota.»

Les històries de dones, escrites per dones, sempre m’han agradat de llegir. Suposo que per influència familiar. Doncs som-hi. L’àvia i la seva germana, les filles, les nétes, però, per damunt de tot, les pomeres, la calidesa de la terra a l’estiu i la fredor de l’hivern. La naturalesa i el cicle de la vida, sempre present, presidint les seves vides.

Els homes sembla que només hi són de passada; tenen un paper, sí, però el protagonisme és per a les dones: les vives i les mortes. Dalt d’una pomera i de nit, totes les dones s’assemblen, i un home pot equivocar-se i una dona pot morir-se de pena.

Les més joves, les tres amigues, dues de les quals són cosines, tenen una relació difícil. Juguen plegades a un joc cruel, «empassa o mor», que pot arribar a ser molt perillós. I els amors, també. Un avortament, un quasi suïcidi, una relació femenina no declarada, tot plegat congria la tempesta que esclata i acaba amb la fictícia felicitat.

L’àvia es fa gran, perd l’oremus, les filles n’han de tenir cura, es mor…
I, envoltant-ho tot, l’olor de les pomes, «el perfum de sempre de pomes».
Interessant.

Maria Pallach Estela

Jaume Ayats,
Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional
Barcelona: L’Avenç, 2011

Els Segadors, l’himne nacional, prové d’una cançó eròtica que es va transformar, el 1640, en un crit de guerra i que, al tombant del 1900, va esdevenir himne nacional de Catalunya. Aquesta és, molt en síntesi, la trajectòria que l’etnomusicòleg Jaume Ayats explica en el llibre que dedica a un dels grans símbols del país, que va ser escrit «tot adaptant o reciclant una cançó eròtica que cantaven els joves que treballaven al camp. Aquesta afirmació podria ser percebuda com una simple informació històrica, amb tota la indiferència i la normalitat amb que suposadament hem d erebre les informacions històriques d’una època llunyana, una època que no ens afecta directament. En realitat, però. a la Catalunya actual sorprèn –a segons qui incomoda, a segons qui fascina– que l’himne nacional tingui l’inici en una cançó «verda» i atrevida. Per què passa això? Perquè els símbols no són objectes d’una història passada sinó que són artefactes actius en l’imaginari del present.» D’aquí l’interès d’aquesta publicació que amplia i detalla un procés que ja havia estat apuntat en treballs anteriors.

A finals del segle XIX, Francesc Alió va ajuntar la lletra de guerra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Colell. Emili Guanyavents –procedent d’ambients anarquistes, espiritistes i maçons– va escriure la lletra actual de l’himne, després d’una crida que va obtenir altres respostes –el llibre d’Ayats en recull alguna– i els grups corals el van difondre.

El llibre vol ser una aproximació a la història social i emotiva del país, a través del cant d’Els Segadors, que va més enllà de la història d’un text per analitzar la seva implantació en la societat catalana del passat i del present. Un llibre que s’acompanya d’un CD amb una selecció de versions de l’himne i que inclou, fins i tot, un seguit de recomanacions sobre a quin to cal cantar: «un dels moments decisius en els actes col·lectius i les manifestacions es quan s’inicia el cant d’ Els Segadors. La melodia comença en la part greu i quan puja a la part aguda, bona part dels assistents deixen de cantar...» Apropar-se a la història no ens ha de fer oblidar els aspectes més pràctics, si més no, quan algú amb coneixements musicals enceta el cant.

Jaume Cabré,
Jo confesso
Barcelona: Proa, 2011

«On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort,
no hi ets tu.»

Com a lectora normal que sóc –i amb això vull dir que sóc una de tantes que agafa un llibre amb interès i n’espera una bona resposta–, haig de dir que, en acabar la lectura, lenta i laboriosa, de  Jo confesso, he quedat esmaperduda. Crec que el text té moltes lectures, tantes com persones que el llegiran, i tots i cadascun de nosaltres, en un moment o altre, ens hi trobarem reflectits.

És una història d’amor, o d’una amistat, o d’una traïció; o és una profundíssima reflexió sobre la naturalesa humana i la seva capacitat per a la maldat. No ho sé. És tot això i molt més.

Són nou-centes noranta-vuit pàgines, de les quals poden sorgir moltes reflexions. absolutament recomanable.

Maria Pallach Estela

Josep Pujals i Carraté publica, el número 44 ( juliol de 2011) de la revista «Lo Pedrís» un article dedicat a la trajectòria del meu pare i de la llibreria. A partir de records personals – Josep Pujals va conèixer al meu pare en una reunió de treball del Congrés de Cultura Catalana i ha sovintejat la llibreria– parla de La Gaudí com «un punt de trobada per a tot aquell jovent que, en la mesura de les nostres possibilitats, conjuminàvem les obligacions quotidianes amb l’activisme sociocultural, aprofitant qualsevol petit marge de maniobra o alguna petita escletxa que deixava el tardofranquisme, per esbotzar-lo i accelerar l’assoliment d’unes llibertats que ja s’albiraven.»

El divendres passat, 8 de juliol, el meu pare va participar en una conversa a Vilaplana amb Xavier Joanpere i Joan Masdéu, Construir Catalunya des de Vilaplana, un compromís de cada generació, en el marc de les jornades culturals que organitza la Casa de Cultura. L’Isidre va explicar la seva experiència de difusió cultural, anant pels pobles, de com els grups locals que organitzaven la diada de Sant Jordi anaven a buscar els llibres i com, tot plegat, funcionava a partir de la confiança mútua. De la cultura com a compromís, construïda des del poble.

Potser escrits com aquest –justifica l’autor– potser actes com aquest, en un país normal serien potser només exercicisde memòria del passat. Però mentre Catalunya estigui sotmesa, diu Josep Pujals, a una classe política com la que mantenim, caldrà seguir comptant amb les iniciatives personals, nedant en solitari i molts cops contracorrent, que fan possible que tots puguem aspirar a viure amb plenitud algun dia.

Assumpta Montella
Pa, costa i molla. La guerra civil vista per les dones de les Garrigues.
Lleida: Pagès editors, 2011.

Fa un parell d’estius, quan recollíem testimonis per a la nostra recerca sobre el pas del front de guerra per la serra de Montsant, vam aplegar algunes històries properes a les que recull Pa, costa i molla, sobretot pel que fa als bombardeigs o als últims dies de la guerra.

L’interès d’aquestes publicacions és que ens apropen a la memòria personal, «les històries menudes de persones anònimes que no surten als manuals», com en diu l’autora, que humanitzen i fan més propera la visió de conjunt. En aquest cas, es tracta d’històries de dones. «La història sempre l’escriuen els homes, normalment els que guanyen les guerres, poques vegades, els que les perden, però mai l’escriuen les dones… perquè elles són invisibles.» No cal més justificació.

Lluny de la descripció de les estratègies militars i de l’èpica de la batalla, el llibre ens aproxima a la Guerra Civil en un territori proper i amb ulls de dona.

Avui, 29 de juny, és festa a Reus: Festa Major. A l’aparador, llaunes de bou amb arròs. No en venem de menjar, però aquest hi és per donar-lo a conèixer. L’àpat tradicional de la diada, recuperat i, ara també, a l’abast com a plat precuinat. Una mostra de com tradició i innovació van de bracet, per iniciativa de la colla del Bou de Reus.

De llibres i materials de divulgació sobre la Festa Major n’hi ha uns quants, per conèixer millor la festa o recordar-la més enllà de la seva celebració: volums de gran format com Sant Pere, festa major de Reus, editat per l’Ajuntament o estudis monogràfics per aprofundir en els orígens i la història de les manifestacions festives: L’Àliga, Els Balls de Cavallets i Galeres, La Moixiganga i la dansa de Mossèn Joan de Vic, o El Ball de Gitanes, editats per Carrutxa, entre altres. Per la canalla, hi ha llibres sobre els Nanos, el Basilisc, el Ball de Cavallets i un conte que té com a protagonista un petard de la Tronada. I també les imatges de la festa en DVD.

Bona Festa Major