La pell de l’aigua

Isabel Olesti,
La pell de l’aigua
Barcelona: Ed. Proa, 2012
Premi Mallorca 2011

Vigila los regandaixos, que de nit s’esmunyen
per entre els llençols de les xiquetes,
i les aranyes, les formigues, los ratolins, los cucs…
I sobretot les serps, els llimacs… M’entens, no?

La vida d’una dona ¿pot canviar una tarda de diumenge en una ciutat amarada de pluja i plena de gent histèrica esperant veure el Papa?

La protagonista és una dona força desgraciada que viu, sense viure, envoltada d’un món oníric que no acaba de saber interpretar. Ella és del sud. El seu pare, un home que només li posava barreres i l’alertava d’uns perills que no entenia. La mare, en canvi, era un esperit lliure (potser massa i tot).

Es casa prenyada, se’n va a Barcelona, té tres criatures, però segueix estant completament absent de tot. Fins al diumenge de l’aiguat.

L’aigua i unes sabates de taló alt, vermelles, sembla que siguin una constant a la seva vida. S’endinsa Rambla avall, amb la pluja, i allà, de mica en mica, es comença a entendre a ella mateixa, amb la inestimable ajuda de la Pura i les seves amigues. És com un descens a l’infern, desitjat i volgut, que a poc a poc farà que sàpiga què vol i com ho ha de fer per aconseguir-ho.

Crec que és un llibre una mica difícil, però molt interessant i amb moltes lectures. Us el recomano.

Maria Pallach i Estela

Anuncis