La dona de paper

by

Rabih Alameddine
La dona de paper
Barcelona: Rosa dels Vents, 2012

La lectura d’un llibre sempre és una aventura apassionant. Quan ja el tens a les mans, després d’haver-lo triat entre una pila d’altres, comença la història. ¿Respondrà a les meves expectatives? ¿Per què he agafat aquest i no un altre?

La protagonista d’aquesta història és una dona que regenta una llibreria, i al mateix temps tradueix autors contemporanis a la seva llengua (l’àrab), però no per publicar-los, sinó per al seu propi plaer. I tots els llibres que té traduïts (que en són molts), els té guardats dins de caixes precintades.

Endinsar-se en un món desconegut, en una altra cultura, a vegades resulta complicat. Costa entendre les vides que són tan diferents a les nostres i sembla quasi impossible sentir-s’hi identificat. La vida de «la dona de paper» és molt diferent a la meva, però diu coses que també podria dir jo.

«La literatura és el meu sorral», o bé «no em fixo en les tempestes que enlluernen, perquè estic capficada en si tinc la roba estesa». Siguem d’on siguem, visquem on visquem, som dones i hem de vetllar per la bugada.

¡I com li agrada de llegir, a «la dona de paper»! (l’Aalija, la nostra narradora) Aquesta sensació física de començar un llibre la descriu molt bé: «Llegir un bon llibre per primera vegada és tan sumptuós com el primer glop de suc de taronja que trenca el dejuni del ramadà.»

També sap ser cruel, sobretot amb la seva mare, que mai no la va estimar. Hi ha, al darrere, massa ferides per cicatritzar. Ella és feliç amb la seva amiga Hanna (en diu: «La meva veu no tenia casa fins que la va trobar a ella»), la llibreria, les traduccions… Totes les altres coses són, per ella, anècdotes, fins i tot la guerra.

Ens diu: «que no hi ha nostàlgia que més dolgui que la nostàlgia de les coses que mai no van existir». I ella mateixa s’imagina el seu epitafi: «Aquí hi descansa Aalija, mai del tot viva, ara morta, encara sola, encara temorosa.»

No té una opinió gaire bona de si mateixa: «ningú en el món no és tan superflu com jo», però també reconeix, amb paraules d’Alvaro de Campos, «a banda d’això, tinc dins meu tots els somnis del món». És així l’Aalija, la dona dels cabells blaus.

Maria Pallach i Estela

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: