Stoner

by

John Williams,
Stoner
Barcelona: Edicions 62, 2012

Quan vaig acabar de llegir l’article de Xavier Cortadellas publicat a Presència, vaig anar a la llibreria a buscar-lo. Ja l’he acabat. I gràcies per la recomanació.

M’agrada llegir amb un paper i un bolígraf al costat, i anar apuntant les frases que em criden l’atenció o que m’entren més endins. Aquest llibre crec que no és de lectura ràpida, sinó més aviat reflexiva. Per anar llegint-lo a poc a poc, absorbint-lo de mica en mica.

La vida de Williams Stoner ens és narrada d’una manera planera i senzilla. És la vida d’un home que no té pretensions i fa el que li pertoca, quasi sense preguntar-se’n el perquè. Va a la Universitat per estudiar Agricultura; però un dia, a la classe del professor Sloane, mentre escolta un sonet de Shakespeare, té una mena d’epifania, i des d’aleshores es dedica a la literatura d’una manera absoluta i total. Tot rutlla, tot segueix el camí establert amb més o menys entrebancs, però sempre li queda el seu refugi: la literatura.

Quan parla de la mort dels seus pares diu: «I esdevindrien una part intranscendent d’aquella terra estimada a la qual feia molt temps que s’havien lliurat.» Ell se sent poca cosa, un ningú: «durant un instant va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra», i també: «no es veia a ell mateix i de sobte va saber que no era ningú».

Quan s’enamora d’una alumna seva, es deixa anar una mica: «L’amor no és un fi sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra», o bé «la seva felicitat era tan gran que ja no els calia expressar-la en veu alta, i ni tan sols pensar-hi». I quan les circumstàncies els obliguen a separar-se: «Agraïa que no li hagués deixat una nota de comiat en què li expliqués el que no es podia explicar.»

Arriba al final de la seva vida llisa i senzilla «com quan algú espera el moment d’emprendre un viatge que no li desperta un interès especial». I, quan mor, és un final d’una bellesa infinita: «Els dits se li van adormir i el llibre que sostenien li va lliscar pel cos immòbil fins que va caure en el silenci de l’habitació.»

Aquestes últimes pàgines m’han recordat les també darreres del llibre Soy un gato, de Matsumi Soseki, quan el gat s’adona que no té sortida i que aquell serà el seu últim alè.

Bones vacances i busqueu un bon llibre. Potser Stoner.

Maria Pallach i Estela

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: