La llista del meus desitjos

by

llistadesitjos

Grégoire Delacourt
La llista dels meus desitjos
Barcelona: Edicions 62, 2013
Col·lecció El Balancí, 690

Els de Le Point diuen d’aquesta novel·la que és una petita joia i que llegint-la et sents increïblement feliç. En canvi, jo m’he sentit trista i dolguda.

La Jocelyne («Jo», per a tothom) és una dona normal. Té —segons ella— una estructura rodanxona; però s’agrada. I això és molt important. Està casada, té dos fills vius, i un marit, que, inexplicablement, estima.

La Jo és una bona persona, regenta una merceria i li agrada la feina que fa: vendre botons, fils, betes, llanes, troques, agulles de fer mitja, ganxets, i aconsellar les clientes… És afable i simpàtica. La gent se l’estima. Però ella sent dins seu una veu que li diu que «les dones sempre estan soles».

I un dia li toca l’euromilió. A partir d’aquí es pot dir que tot s’esguerra. «Els diners ¿escurcen les distàncies, acosten les persones?» Quan ja té el xec a la butxaca es fa una sèrie de plantejaments i decideix no cobrar-lo.

La feina li va bé, té un bloc de molt èxit, «Deuditsdor», que rep cada dia dotzenes de visites, organitza la venda per correu electrònic. En fi, que tot rutlla. ¿Per què vol els diners del premi?

Però…, sempre hi ha d’haver algun obstacle. Pobra Jo i la seva llista de desitjos! Es queda sense la seva rialla, la seva alegria, el seu gust per la vida.

És una dona forta i se’n surt. La frase amb què s’acaba el llibre és dura. “M’estimen. Però jo ja no estimo”.

El llibre és una lectura que obre interrogants i que, per tant, ens fa pensar.

Maria Pallach i Estela

Anuncis

Una resposta to “La llista del meus desitjos”

  1. Àngela Says:

    Maria, crec que tens raó. És una història que ens deixa a moltes dones amb el peu aixecat a punt de travessar el brancal de la porta (metàfora d’aquella portada que tantes vegades voldríem donar ergo un canvi de vida que ens retrobés amb nosaltres mateixes). Tractar la novel·la de feliç i de color de rosa no sé si entra dins del merchandising editorial i del tot-va-bé. Però moltes vegades a la vida això només és la careta que ens posem per a seguir sense canviar res.
    La història m’ha agradat perquè és reflexiva i, a més, està ben traduïda. Dóna un model de llengua pròxim, àgil. Espero poder llegir també l’original.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: