Presentació de Converses amb ningú

by

montsefarres

(fotografia del facebook de l’autora)

Presentació de Maria Pallach i Estela del llibre de Montse Farrés, Converses amb ningú (Silva editorial, 2014) al Centre d’Art cal Massó de Reus, el passat 27 de març:

Tot va començar amb una trucada al vespre, quan jo encara estava allitada, convalescent d’una mena de grip. Era la veu de la Montse Farrés: «Em publiquen un llibre», em va dir, entre contenta i temerosa, «i m’agradaria que el presentessis tu». «Sí». No m’ho vaig haver de pensar ni una mil·lèssima de segon. I ho faré amb molt de gust.

Al cap d’uns quants dies ja tenia els fulls a les mans i vaig posar-me a la feina. Primera feina, llegir; segona, pair-ho, i tercera, agafar paper i bolígraf i… a treballar.

Bé, som-hi. Tinc la impressió —potser equivocada— que la majoria de les vegades els pròlegs dels llibres no es llegeixen. Aquesta vegada no ho feu pas. L’ha fet el Xavier [Amorós] i no cal dir res més.

Ell té raó, quan ens diu que l’autora ens obre, més que finestres, finestrals. Ella és molt espontània i dins la seva espontaneïtat, hi trobem un treball, una cura, per tal de dir el que vol dir de la millor manera possible i ben entenedora. Vol que l’entenguem, i a fe que ho aconsegueix.

Més que Converses amb ningú, crec que el llibre s’hauria d’haver titulat Converses amb tothom i per tothom. Ens avisa: «Plegaré una a una les fulles», no deixarà res per verd. Se’ns obrirà com una rosa esbadellada.

És sincera amb si mateixa i, per això, ens diu: «És llavors que m’adono que no entenc res». I és així. El poeta a vegades no entén el que està dient. I se n’adona de sobte: «Ara sé que res no serà com jo voldria».

La realitat s’imposa i és molt conscient que: «Visc a les fosques.» Però sempre endavant, optimista com és: «Vull que aquest aire de serè s’emporti lluny tot això que m’inquieta».

Ai, Montse, que l’amor et fa anar de corcoll! Com a tants, al llarg dels segles: «Et mossego i no ets. Ets paraula. No res més». Però Déu n’hi do, amb la paraula. La paraula ho pot ser tot. Però no només la paraula: «Penso en dits de foc sobre el meu cos». «Et veig quan no hi ets i quan hi ets, no et miro». L’eterna dualitat, l’etern dubte.

Hi ha coses que no pot fer, però que li agradaria de fer, com és ara: «fer del teu hivern una càlida primavera». Que no us agradaria que us ho diguessin?

I amb la paraula, la llengua, la nostra llengua: «Llengua meva, únic cos que em pertany».

És també mestressa de casa que cada dia es lleva i obre la finestra i guaita enfora: «Més lluny, a ponent, veig núvols lleugers». És part del seu paisatge, el que ella valora.
Quan és a casa reposada i tranquil·la, reflexiona: «Estic plena de mi mateixa».

La seva cambra és el seu món, la seva vida. La seva «cambra pròpia», de la Virgínia. Els seus llibres parlen entre ells, la seva cadira es mou, les tecles de l’ordinador la vigilen i les rajoles ballen: «Alimento el món allà fora i també alimento el meu aquí dins».

Estima el que fa, estima escriure, el paper en les seves mans: «passa del blanc immaculat a la totalitat escrita» i ho fa amb: «la sang ardent», perquè escriure és això, deixar-hi la pell. «La mà escriu, incansable, ferint el full immaculat.»

Se sent dona —com ha de ser— en la seva plenitud, amb un cos de què: «no puc escapar-me’n», tot i que li agradaria; però s’hi sent atrapada: «Estic cosida en aquest cos». Una imatge molt real.

És aquesta mateixa dona que: «estén els braços i ningú l’escolta». No t’ho creguis. Escoltem el teu lament, i tant, que l’escoltem! I ens entra ben endins.

Amb un llenguatge inspirat acaba explicant-nos com va passar a sentir-se no engabiada. I com es va poder escapar i com va aprendre a volar. Li ha costat —tot costa—, però ho ha aconseguit: «Espremo els diccionaris, llegeixo i disseco les paraules que escric». I tant que sí.

Continua Montse. Te n’estarem agraïts.

conversesambningu

I per enllestir, permeteu-me uns versos de Joan Vinyoli nascut ara fa cent anys.

Passem fent adéus cap enrere:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Passem com l’encesa primavera
de l’alba, com fressa de vent.

Gràcies!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: