Arxiu d'Autor

Focs a la Mediterrània

4 Juny 2017

focsmediterrania

Focs a la Mediterrània
I Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània
Catarroja: Ed. Afers, 2017

Aquest llibre recull els textos presentats al I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània que tingué lloc a Vic el 27 i el 28 de maig de 2016. El simposi s’emmarcava dins els actes de celebració del cinquantenari de l’arribada de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya i a Vic organitzats per Tradicat l’associació cultural que promou la Flama del Canigó a Osona i el Ripollès.

Vol ser un testimoni de la importància del foc com a element festiu i com a significació profunda de la cultura catalana i de totes les cultures del Mediterrani. Cal destacar la variabilitat de manifestacions que presenta el foc, com també la gran vitalitat i popularitat de costums que hi ha al voltant seu.

El llibre es va presentar en el marc del segon simposi, celebrat a Reus, del 26 al 28 de maig de 2017, organitzat per Carrutxa, l’Ajuntament de Reus i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Anuncis

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela

L’Aplec Baix Camp fa 50 anys

29 Setembre 2016

Avui no parlaré de llibres. Avui escriuré sobre el programa de mà que han editat, com cada any, la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Enguany és el 50è aniversari del seu aplec. I dic «seu» perquè se l’han ben treballat i suat durant tots aquests anys.

Aquest petit llibre enguany té sorpresa. Els qui hi escriuen són els fills dels organitzadors, tots aquells que durant aquests anys han «patit»de ben a prop l’Aplec.

2016aplec01

Pel que expliquen a la «Invitació», s’ho van parlar molt; s’havia de celebrar: ¡eren 50 anys! I ho van decidir entre tots. Escriurien els fills. I així ha estat. Són les vivències d’una colla de nens i nenes que ara ja no ho són i que donen la seva visió particular de l’Aplec.

Reflexionen: «Nosaltres n’hem après i, en definitiva, ens heu fet ser qui som.» Opinen: «L’Aplec ha canviat al llarg dels anys, però potser no prou.»

Recorden i evoquen: «Gaudeixo del privilegi de ser la persona més petita que ha assistit mai a l’Aplec Baix Camp» o «Amb els llavis encara humits em dibuixa una rosa a la galta amb el seu dit». ¡No em digueu que no hi ha molta tendresa en aquests records!

També saben ser contundents: «No hem d’esperar que les coses que ens agraden passin per si soles.» I l’Aplec també va ser diversió: «Imagineu-vos el divertit que pot arribar a ser per a una nena petita posar la mà dins de l’aigua freda.» N’hi ha que el comparen amb el dia de Nadal: «L’Aplec, com el dia de Nadal en una família.»

2016aplec02

Com podeu veure, hi ha reflexions molt entranyables i que fan de molt bon llegir. També m’agrada el record de la Montserrat Roig i de Ramon Llull. Crec que aquest parell, si és que s’han trobat, es deuen entendre.

En fi, ¡bon 50è aniversari! ¡I que en siguin molts més!

Maria Pallach i Estela

2016aplec03

L’actuació del Ball de Diables de Reus va cloure l’Aplec Baix Camp 2016

La finestra de Vermeer

6 Agost 2016

finestravermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela

La chica danesa

22 Juliol 2016

chicadanesa

David Ebershoff
La chica danesa
Barcelona : Editorial Anagrama, 2015
Panorama de Narrativas, 477

No diré que hi hagi llibres que passin sense pena ni glòria, però sí que la majoria de lectors els valora poc (a part d’uns quants que sí que hi saben veure el puntet). Aquest és el cas de La chica danesa. Publicat al juny del 2001, fins que no ha arribat a la pantalla gran, no ha despertat un interès més generalitzat. La segona edició va ser al novembre del 2015. O sigui que ha plogut bastant.

Jo no he vist la pel·lícula (els meus dies de cinema es van acabar) però en vaig llegir crítiques i també en vaig sentir comentaris. I, és clar, em va picar el cuquet de la curiositat. Els humans som així (per sort).

Tenint en compte que tot plegat passava cap al primer terç del segle XX, la història és ben actual i, salvant les distàncies, tots els problemes que l’Einar/Lili va tenir poden ser trasplantats al nostre segle XXI.

Però em pregunto si, ara, cap Greta seria tan comprensiva amb el seu Einar. A mi em sembla que no. Crec que els Einar actuals han de lluitar tots sols per esdevenir Lili.

Tirant enrere i considerant-ne les circumstàncies, crec que és d’admirar, i també és sorprenent, que en aquells temps algun metge tingués en compte aquests problemes i s’esforcés a solucionar-los.

Però tants sofriments ¿valien la pena? Tant de quiròfan, tantes convalescències llargues, tanta morfina cada dia… ¿per a què? Tant la Greta com l’Einar/Lili, el Carslisle, el Hans, l’Henrik, tots ballen aquest ball que va tenir un final incert. ¿De debò que calia? Llegiu i opineu.

Maria Pallach Estela