Arxiu d'Autor

La Maria de la llibreria

9 gener 2022

El passat 22 de desembre va morir Maria Pallach i Estela (Tarragona, 1939-Reus, 2021).  Era néta d’un lliurepensador d’esquerres, enquadernador dels temps en que els oficis del llibre eren la punta de llança de l’obrerisme i el catalanisme. Un ofici que va continuar la seva mare, al seu taller del capdamunt de la Rambla Nova tarragonina. Ja des de jove, la Carme Estela Folch fou amb el seu home Carles Pallach Badia, una notable activista per la llengua –abans de 1939, amb entitats com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana– i el seu ús en tots els àmbits.

La seva relació amb la literatura li venia de jove, amb una biblioteca familiar, amb desenes de títols –molts d’ells acuradament enquadernats pel seu avi o la seva mare– a l’abast.

El 1961, en la primera convocatòria  d’exàmens  de la Junta Assessora per als Estudis de Català va obtenir el títol de professora de català. Fou pionera en els cursets per correspondència adreçats a persones que residien en pobles del Camp i que no podien accedir a les classes presencials a la ciutat de Reus, on va venir a viure, amb els seu home, Isidre Fonts Masdéu, nascut a la Selva del Camp.

Com a escriptora, la seva obra poètica encara resta pràcticament per publicar, tot i haver guanyat premis a diverses poblacions. El novembre de 2009, dins el cicle «De tu a tu», Bravium Teatre va organitzar una lectura dels seus poemes. Va col·laborar també en les activitats del col·lectiu «Reusenques de lletres», presentant el 2013 el seu primer llibre. Participava activament en els clusb de lectura de les Biblioteques Municipals de Reus i de poesia del Bravium i Òmnium Cultural del Baix Camp.

Bibliotecària titulada – estudià a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona entre 1957-1960– exercí de llibretera a la Llibreria Gaudí fins que es va jubilar al 2009. La llibreria va nèixer el 1965 com a projecte d’un grup de persones de Barcelona i de Reus que volien que la ciutat comptés amb un establiment dedicat a les publicacions en català i la difusió de la cultura del país. Ben aviat, però, la llibreria hagué de tirar endavant des de l’esforç personal esdevenint la botiga familiar que avui continuen dues de les filles de l’Isidre i la Maria.

Lectora infatigable, devoradora de llibres i crítica d’allò que llegia. Va difondre novetats literàries en ressenyes i recomanacions de paraula, a la mateixa llibreria i no s’estava de fer valoracions crítiques, més enllà de l’estricte fet de vendre llibres. Aquest blog recull alguna de les ressenyes crítiques que va fer en aquests darrers anys.

Comptava amb una considerable biblioteca i ja va donar tot el seu fons sobre feminisme a Ca la Dona de Barcelona.

Fou un activa defensora de l’escola catalana. Amb la seva amiga, la pedagoga Àngels Ollé –la senyoreta Àngels, que li deia, «com a  mare de tres filles educades a la seva escola»–  explicava com ella i l’Isidre van arribar a Reus el 1964 i van saber d’una «escola nova, amb gent amb moltes ganes de treballar, gent jove que semblava que volien fer una escola com l’enyorada del temps de la República i en català, és clar, això per damunt de tot», com era la Mowgli, avui integrada a la xarxa pública.

Sempre interessada en el coneixement, col·laborà amb entitats i seguia puntualment conferències i presentacions a Carrutxa, el Centre de Lectura o l’Arxiu de Reus. Sense oblidar la seva passió pel cinema i la seva implicació en campanyes de reivindicació política, social i ciutadana.

La Maria ha deixat petjada com a dona de lletres, de llibres i de cultura.

.

Focs a la Mediterrània

4 Juny 2017

focsmediterrania

Focs a la Mediterrània
I Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània
Catarroja: Ed. Afers, 2017

Aquest llibre recull els textos presentats al I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània que tingué lloc a Vic el 27 i el 28 de maig de 2016. El simposi s’emmarcava dins els actes de celebració del cinquantenari de l’arribada de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya i a Vic organitzats per Tradicat l’associació cultural que promou la Flama del Canigó a Osona i el Ripollès.

Vol ser un testimoni de la importància del foc com a element festiu i com a significació profunda de la cultura catalana i de totes les cultures del Mediterrani. Cal destacar la variabilitat de manifestacions que presenta el foc, com també la gran vitalitat i popularitat de costums que hi ha al voltant seu.

El llibre es va presentar en el marc del segon simposi, celebrat a Reus, del 26 al 28 de maig de 2017, organitzat per Carrutxa, l’Ajuntament de Reus i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela

L’Aplec Baix Camp fa 50 anys

29 Setembre 2016

Avui no parlaré de llibres. Avui escriuré sobre el programa de mà que han editat, com cada any, la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Enguany és el 50è aniversari del seu aplec. I dic «seu» perquè se l’han ben treballat i suat durant tots aquests anys.

Aquest petit llibre enguany té sorpresa. Els qui hi escriuen són els fills dels organitzadors, tots aquells que durant aquests anys han «patit»de ben a prop l’Aplec.

2016aplec01

Pel que expliquen a la «Invitació», s’ho van parlar molt; s’havia de celebrar: ¡eren 50 anys! I ho van decidir entre tots. Escriurien els fills. I així ha estat. Són les vivències d’una colla de nens i nenes que ara ja no ho són i que donen la seva visió particular de l’Aplec.

Reflexionen: «Nosaltres n’hem après i, en definitiva, ens heu fet ser qui som.» Opinen: «L’Aplec ha canviat al llarg dels anys, però potser no prou.»

Recorden i evoquen: «Gaudeixo del privilegi de ser la persona més petita que ha assistit mai a l’Aplec Baix Camp» o «Amb els llavis encara humits em dibuixa una rosa a la galta amb el seu dit». ¡No em digueu que no hi ha molta tendresa en aquests records!

També saben ser contundents: «No hem d’esperar que les coses que ens agraden passin per si soles.» I l’Aplec també va ser diversió: «Imagineu-vos el divertit que pot arribar a ser per a una nena petita posar la mà dins de l’aigua freda.» N’hi ha que el comparen amb el dia de Nadal: «L’Aplec, com el dia de Nadal en una família.»

2016aplec02

Com podeu veure, hi ha reflexions molt entranyables i que fan de molt bon llegir. També m’agrada el record de la Montserrat Roig i de Ramon Llull. Crec que aquest parell, si és que s’han trobat, es deuen entendre.

En fi, ¡bon 50è aniversari! ¡I que en siguin molts més!

Maria Pallach i Estela

2016aplec03

L’actuació del Ball de Diables de Reus va cloure l’Aplec Baix Camp 2016

La finestra de Vermeer

6 Agost 2016

finestravermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela