Arxiu d'Autor

Vermell

11 Març 2017

vermell

Michael Hall
Vermell. Història d’una cera de colors.
Traducció de Roser Rimbau
Barcelona: Ed. Takatuka, 2017

Contra les etiquetes. Qüestionant les bones i no tan bones actituds davant les categories que classifiquen les persones. Reivindicant el dret a ser qui som i mostrar-nos tal com som. Un conte per a la canalla que hauria de fer pensar a molts adults.

Senzill i contundent. Absolutament recomanable.

La quarta paret

5 Desembre 2016

quartaparet

Sorj Chalandon
La quarta paret
Edicions de 1984, 2015
Col·lecció: Mirmanda, 130

 

«No han mort Antígona. Antígona ets tu,
i en Sam, i en Nakad, i tots els altres.
No són prou nombrosos per matar-la.»

La lectura d’aquest llibre m’ha descol·locat. M’ha fet entrar en un món que no m’era desconegut, però que em quedava una mica llunyà. Sabia la influència que les guerres tenen en cadascú de nosaltres. Segurament pensareu: «Ves amb què surt, aquesta: ¡ja n’hem llegit llibres i n’hem vist pel·lícules.» Sí, és veritat. Però aquesta lectura, no sé per quin motiu, m’ha remogut la consciència.

La història: la voluntat de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos, manorites, etc. Una utopia, vaja. Una utopia que gairebé quatlla, però que la bèstia que és la guerra ho impedeix.

Amb motiu de la lectura d’aquest llibre, he buscat aquesta Antígona. M’ha costat, però l’he trobada. I l’he llegida. I també se m’ha encongit el cor davant la fermesa d’Antígona.

És una lectura dura, perquè ens posa al davant de la transformació d’un home. Qualsevol en podria ser el protagonista i canviar tant. I, com a confessió personal de la meva ignorància, diré que no sabia què era «la quarta paret». Me n’he assabentat a les meves velleses.

Aquesta obra va guanyar el Premi Goncourt dels instituts el 2013, cosa que diu molt a favor dels estudiants francesos.

Llegiu-lo. M’ho agraireu.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Aplec de cançons populars catalanes

9 Desembre 2015

cobertaaplec

Aplec de cançons populars catalanes. Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
Edició a cura de Salvador Palomar.
Pròleg d’Emili Samper
Reus: Carrutxa (Migdia serveis culturals), 2015

Aplec de cançons populars catalanes. Cels Gomis i Mestre (1841-1915) manlleva, en part, el títol del treball que publicà l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana de 1882, «Aplech de cansons populars catalanas», aplegades majoritàriament per Gomis. Aquest recull fou la primera publicació de Gomis específicament dedicada a l’estudi del folklore i una de les moltes aportacions que féu al coneixement de la cançó popular en l’àmbit català i de l’Estat espanyol. Efectivament, Cels Gomis destaca, en el conjunt de la seva obra sobre el folklore, com a entusiasta col·lector de cançoner, especialment del que podem classificar com a cançons curtes —cobles, corrandes o follies, com li agrada d’anomenar-les—, però també de cançons narratives més llargues, romanços o balades.

La publicació, que reprodueix diversos treballs —com el que motiva el títol— i aplega altres materials que es troben al Fons «Cels Gomis i Mestre» de l’Arxiu de Reus, no vol ni pot ser l’edició integral del seu cançoner. Té la voluntat, en la commemoració d’aquest centenari, d’apropar-se a un dels àmbits més rics en la recerca de Cels Gomis, perquè malgrat l’extens corpus de textos per a cantar que aplegà, a l’igual que fa amb altres àmbits de la literatura popular, no arribà a publicar específicament cap cançoner. Corrandes o cançons infantils són, com refranys, creences o rondalles, testimonis per a copsar una visió del món, la mentalitat de les classes populars del seu temps vers el seu entorn o els fenòmens de la natura, tot i que era ben conscient de la importància de la cançó com a eina de comunicació entre les persones, d’expressió de sentiments i d’idees, que acompanya la monotonia d’un determinat treball o possibilita l’esbarjo i la festa.

La terrissa a Catalunya

14 gener 2015

COBERTES TERRISSA IMPREMTA TRAÇAT

Alfons Romero, Joan Rosal
La terrissa a Catalunya
Figueres: Brau edicions, 2014

 

És ben bé tòpic parlar de com s’ha accelerat el temps històric en els canvis i transformacions de la manera de vida o l’ús de determinats objectes, matèries primes o tecnologies. Quan l’expressió rebobinar –com a figura repensar o de de fer marxa enrere en una actitud abraonada– pot esdevenir tan incomprensible per les generacions més joves, que ja no han conegut la cinta de casset, n’és un bon exemple.

En aquest context de canvi de materials i tecnologies, pot semblar força llunyà el temps en que el fang, l’argila cuita, era la matèria primera d’una ingent quantitat d’objectes quotidians, a banda del seu ús en la construcció d’habitatges. En menys d’un segle, els atuels de terrissa han deixat de ser comuns i, fins i tot, indispensables per a la vida diaria, abandonats i abocats la riera. considerats peces d’art popular o patrimoni cultural, testimoni d’unes formes de vida del passat. La facilitat en les comunicacions, l’evolució de les tècniques de fabricació ceràmica ha possibilitat una elaboració més industrial dels objectes de terrissa que mantenen el seu ús i, alhora, ha possibilitat als artesans i artistes, experimentar amb nous materials i noves textures.

Apropar-se al coneixement de la terrissa popular és per tant, apropar-se a un passat prou recent en el curs de la història i ben llunyà quant a formes de vida. La terrissa ens ajuda a entendre una societat amb unes necessitats comunes que, en cada territori generaven solucions semblants però amb particularitats pròpies. Les necessitats comunes: cuinar els aliments, transportar líquids, emmagatzemar queviures… obligaven a disposar d’atuells adequats –de terrissa o altres materials– per aquestes funcions. I, alhora, cada centre de producció, condicionat per la matèria prima, el tipus d’argila més l’abast, però també pels costums, la història i les peculiaritats de cada indret generava objectes amb característiques específiques. Amb àrees especialitzades en terrissa per al foc i altres per a contenir líquids, amb centres d’abast local i altres que comercialitzaven els seus productes a partir del transport a bast o pel riu, arribant a territoris molt més extensos. Produccions utilitàries per a l’ús diari, però també objectes amb finalitats decoratives o vinculats als rituals de religiositat i festa, joguines i estris sonors. Treball de terrissers –escudellers, ollers, gerrers, rajolers… si altres denominacions vinculades a un tipus de producció– i una riquesa patrimonial enorme quant a lèxic i formes, tècniques i acbats, constitueixen un bagatge que ha estat objecte de nombrosos estudis.

El treball d’Alfons Romero i Joan Rosal, La terrissa a Catalunya aporta una visió de conjunt d’aquest patrimoni material, presentada en funció dels centres de producció. Alfons Romero és president de l’Assocaició Catalana de Ceràmica, membre del consell de redacció del Butlletí Informatiu de la Ceràmica i ha publicat diversos treballs sobre els obradors de tenalles i gerres de diversos indrets de l’estat espanyol. Joan Rosal és vicepresident de l’Associació i també forma part del consell de redacció del Butlletí, ha investigat sobre ceràmica medieval i postmedieval, iha publicat treballs sobre diversos centres terrissers, ocupant-se també del lèxic dels oficis.

Amb una bona edició, visualment atractiva, els autors ens proposen un viatge per la terrissa de Catalunya, amb notes sobre les poblacions i els seus obradors i ressenyant peces representatives. Un recorregut plaent que des de l’admiració per la sobrietat altament estètica, com la defineixen, de les peces ens fa descobrir aspectes de la història. Un excel·lent recull de peces conservades en museus i en col·leccions particulars, la majoria antigues, però també alguna d’elaboració recent, amb un glossari final, biblografia i una relació de les institucions que compten amb aquests fons etnogràfics fan d’aquesta publicació un llibre de referència per a les persones interessades en el tema.