Archive for the ‘activitats’ Category

Focs a la Mediterrània

4 Juny 2017

focsmediterrania

Focs a la Mediterrània
I Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània
Catarroja: Ed. Afers, 2017

Aquest llibre recull els textos presentats al I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània que tingué lloc a Vic el 27 i el 28 de maig de 2016. El simposi s’emmarcava dins els actes de celebració del cinquantenari de l’arribada de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya i a Vic organitzats per Tradicat l’associació cultural que promou la Flama del Canigó a Osona i el Ripollès.

Vol ser un testimoni de la importància del foc com a element festiu i com a significació profunda de la cultura catalana i de totes les cultures del Mediterrani. Cal destacar la variabilitat de manifestacions que presenta el foc, com també la gran vitalitat i popularitat de costums que hi ha al voltant seu.

El llibre es va presentar en el marc del segon simposi, celebrat a Reus, del 26 al 28 de maig de 2017, organitzat per Carrutxa, l’Ajuntament de Reus i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Sant Jordi: 50 anys al Mercadal

14 Abril 2015

Déu n’hi do, cinquanta anys. Des del 23 d’abril del 1965, la Llibreria Gaudí ha estat present al Mercadal de Reus (és a dir, a la plaça de l’Ajuntament). Vam començar sota els porxos, davant de l’Aliança (xamfrà Monterols-Mercadal). Ens hi vam estar uns quants anys, amb una parada no gaire gran, amb una estructura simple i precària. Hi portàvem llibres en català i en castellà, i ben resguardats de la pluja, que alguna vegada ens havia fet la guitza. Durant tots aquests anys, només una vegada hem hagut d’ajornar la festa per a l’endemà: de tant que plovia, no ens vam veure amb cor de muntar la parada. I els llibres que havien d’anar a la plaça es van estar tot el dia dins del jeep d’un bon amic, aparcat davant del número 12 del carrer de la Galera (aleshores al nostre carrer encara hi passaven cotxes).

Quan va desaparèixer l’Aliança i es va construir el Banc de Santander (ara Capsa Gaudí) els «senyors» de l’entitat bancària no ens van deixar posar al lloc de sempre. Vam anar a petar davant de cal Navàs, sempre sota la porxada, però als «amos» no els va venir gens de gust que la canalla de les escoles els omplissin l’espai dels aparadors i no deixessin passar els habituals clients. Aquell any vam col·locar un cartell reivindicatiu entremig dels llibres (devia ser el primer d’una llarga llista) referent a la prohibició de ser al lloc de sempre. L’autoritat de torn ens el va fer treure. Més problemes. Finalment ens van autoritzar a posar-nos damunt de les llambordes del Mercadal. Aleshores ja érem una bona colla de llibreries les que sortíem per Sant Jordi. Aquestes llambordes són les que, en un moment determinat, van servir per delimitar els espais entre les parades. Érem molts, i quasi no hi cabíem. Tot plegat, anècdotes.

fabrabn

Cada any anàvem per bé, la festa s’animava. Però l’esclat total va ser el 1982, l’Any Fabra, que en diem nosaltres, perquè vam plantar un diccionari Fabra gegant (que ens va quedar magnífic) al bell mig de la plaça. Sempre hem comentat que, si aquell diccionari l’haguessin fet a Barcelona, se n’hauria parlat a cor què vols. Però érem de comarques, érem de Reus. Sigui com sigui, nosaltres n’estem molt gojosos.

A partir d’aquell any, tot ha sigut una explosió de festa: el Sant Jordi s’ha convertit en un dia festiu en dia laborable. Es respira, se sent, es nota, es palpa, tothom està content i surt al carrer a comprar llibres i roses. I veiem aquelles famílies que ens diuen: «Ja tornem a ser aquí». És fantàstic comprar un llibre per Sant Jordi, i això és molt. Les hores punta són cap al migdia i a la vesprada. Aleshores, una Cafarnaüm. Tots alhora, tothom vol el llibre en aquell moment, no hi ha prou mans per abastar-ho tot. Són estones molt plenes d’energia positiva i no és només al Mercadal: tots els carrers i les places del voltant també són plenes de parades de les moltes institucions i colles que tenim a la nostra ciutat. Tot Reus bull de festa.

parada

Al llarg de tants anys, per la parada de la Gaudí, la nostra, hi ha passat molta gent a ajudar-nos. Molta. Les seves ajudes sempre han estat desinteressades, o sigui «gratis et amore», dit col·loquialment. Tenim baixes, també. Són molts anys, cinquanta. Els morts fan mal, i en tenim, i ens agafen de molt a prop. Però aquell dia hi són, hi són tots. I ens ajuden amb la seva presència invisible. També hi ha amics que han deixat de ser-ho i no els veiem, però que sabem que també hi havien estat. El món evoluciona, i ells i nosaltres també. A la nostra parada hi hem acollit causes diverses: sempre hem semblat, i amb ganes, els advocats de les causes perdudes. I per què no? Tots tenim dret a viure.

Vaig ser molts anys a la plaça, aleshores la llibreria la teníem tancada per Sant Jordi. Però, des que a la parada ja no hi vaig poder ser més (s’ha de fer certa gimnàstica per entrar-hi), m’he estat al carrer de la Galera, 12. Ara, que ja estic jubilada, poca cosa puc fer perquè la botiga s’ha informatitzat i jo sóc una absoluta i total enze davant d’un ordinador. I, a més, ja no estic gaire al corrent de les novetats. Per tant, a la reserva. Què ens agrada de Sant Jordi? Tot i res. És un dia maco, molt maco, però al darrere hi ha una bestialitat d’hores de feina que no es veuen enlloc. L’abans i el després. Pesat; és pesat. És una mica com un malson perquè, a part de tot, també hem de patir pel temps. Hem tingut anys de fred, anys de calor, anys de ventades, anys de pluja… Val a dir que tot i els xàfecs, mai se’ns han mullat els llibres. Tenim bons recursos.

I arriba la nit, desmuntem i respirem. Falta un any per al pròxim Sant Jordi! Quina sort! I aleshores ens reunim una vintena, o més, a sopar a casa la filla gran, i, relaxats i esgotats, expliquem les anècdotes de la diada. Que sempre n’hi ha de bones. És la nostra gran hora del Sant Jordi. Saber que s’ha acabat el dia, que dormirem plans i que falta un any… Amics: ompliu els carrers per Sant Jordi i compreu llibres i roses!

Maria Pallach i Estela, llibretera jubilada

Presentació de Converses amb ningú

3 Abril 2014

montsefarres

(fotografia del facebook de l’autora)

Presentació de Maria Pallach i Estela del llibre de Montse Farrés, Converses amb ningú (Silva editorial, 2014) al Centre d’Art cal Massó de Reus, el passat 27 de març:

Tot va començar amb una trucada al vespre, quan jo encara estava allitada, convalescent d’una mena de grip. Era la veu de la Montse Farrés: «Em publiquen un llibre», em va dir, entre contenta i temerosa, «i m’agradaria que el presentessis tu». «Sí». No m’ho vaig haver de pensar ni una mil·lèssima de segon. I ho faré amb molt de gust.

Al cap d’uns quants dies ja tenia els fulls a les mans i vaig posar-me a la feina. Primera feina, llegir; segona, pair-ho, i tercera, agafar paper i bolígraf i… a treballar.

Bé, som-hi. Tinc la impressió —potser equivocada— que la majoria de les vegades els pròlegs dels llibres no es llegeixen. Aquesta vegada no ho feu pas. L’ha fet el Xavier [Amorós] i no cal dir res més.

Ell té raó, quan ens diu que l’autora ens obre, més que finestres, finestrals. Ella és molt espontània i dins la seva espontaneïtat, hi trobem un treball, una cura, per tal de dir el que vol dir de la millor manera possible i ben entenedora. Vol que l’entenguem, i a fe que ho aconsegueix.

Més que Converses amb ningú, crec que el llibre s’hauria d’haver titulat Converses amb tothom i per tothom. Ens avisa: «Plegaré una a una les fulles», no deixarà res per verd. Se’ns obrirà com una rosa esbadellada.

És sincera amb si mateixa i, per això, ens diu: «És llavors que m’adono que no entenc res». I és així. El poeta a vegades no entén el que està dient. I se n’adona de sobte: «Ara sé que res no serà com jo voldria».

La realitat s’imposa i és molt conscient que: «Visc a les fosques.» Però sempre endavant, optimista com és: «Vull que aquest aire de serè s’emporti lluny tot això que m’inquieta».

Ai, Montse, que l’amor et fa anar de corcoll! Com a tants, al llarg dels segles: «Et mossego i no ets. Ets paraula. No res més». Però Déu n’hi do, amb la paraula. La paraula ho pot ser tot. Però no només la paraula: «Penso en dits de foc sobre el meu cos». «Et veig quan no hi ets i quan hi ets, no et miro». L’eterna dualitat, l’etern dubte.

Hi ha coses que no pot fer, però que li agradaria de fer, com és ara: «fer del teu hivern una càlida primavera». Que no us agradaria que us ho diguessin?

I amb la paraula, la llengua, la nostra llengua: «Llengua meva, únic cos que em pertany».

És també mestressa de casa que cada dia es lleva i obre la finestra i guaita enfora: «Més lluny, a ponent, veig núvols lleugers». És part del seu paisatge, el que ella valora.
Quan és a casa reposada i tranquil·la, reflexiona: «Estic plena de mi mateixa».

La seva cambra és el seu món, la seva vida. La seva «cambra pròpia», de la Virgínia. Els seus llibres parlen entre ells, la seva cadira es mou, les tecles de l’ordinador la vigilen i les rajoles ballen: «Alimento el món allà fora i també alimento el meu aquí dins».

Estima el que fa, estima escriure, el paper en les seves mans: «passa del blanc immaculat a la totalitat escrita» i ho fa amb: «la sang ardent», perquè escriure és això, deixar-hi la pell. «La mà escriu, incansable, ferint el full immaculat.»

Se sent dona —com ha de ser— en la seva plenitud, amb un cos de què: «no puc escapar-me’n», tot i que li agradaria; però s’hi sent atrapada: «Estic cosida en aquest cos». Una imatge molt real.

És aquesta mateixa dona que: «estén els braços i ningú l’escolta». No t’ho creguis. Escoltem el teu lament, i tant, que l’escoltem! I ens entra ben endins.

Amb un llenguatge inspirat acaba explicant-nos com va passar a sentir-se no engabiada. I com es va poder escapar i com va aprendre a volar. Li ha costat —tot costa—, però ho ha aconseguit: «Espremo els diccionaris, llegeixo i disseco les paraules que escric». I tant que sí.

Continua Montse. Te n’estarem agraïts.

conversesambningu

I per enllestir, permeteu-me uns versos de Joan Vinyoli nascut ara fa cent anys.

Passem fent adéus cap enrere:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Passem com l’encesa primavera
de l’alba, com fressa de vent.

Gràcies!

El romanço d’Anna Tirant

6 febrer 2014

annatirant

Josep Pedrals,
El romanço d’Anna Tirant
Barcelona: LaBreu edicions, 2012

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un dels pocs professionals de la poesia que deuen quedar al món, si més no al nostre, on els qui viuen d’aquest art més que marginal es poden comptar amb els dos dits d’una única mà. Des de 1997 es dedica a dur la poesia als escenaris i ha actuat arreu dels Països Catalans, per Europa, Àsia i Amèrica, en tot tipus de festivals i cicles. Ha treballat en la poesia per a infants i adults, dóna conferències i cursos sobre poètica, prosòdia i oralitat en escoles, instituts i universitats, i imparteix cursos de recitació i escenificació poètica…

Ha desenvolupat espais de poesia en ràdio i televisió i escrigué, durant més d’un any, un sonet cada dia al diari Ara. Actualment lidera el grup de pop irònic Els Nens Eutròfics, escrivint les cançons, cantant i tocant el clarinet. El juny de 2013, fou guardonat amb el premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en català l’any anterior per El romanço d’Anna Tirant.

El llibre és l’exhibició d’una obra literària i el seu propi procés creatiu. «Conté, per tant, una novel·la versificada, que narra les peripècies d’Anna Tirant, i les converses, passejades per Barcelona, que l’esforç d’una autoria compartida (entre Josep Pedrals i Quim Porta) va requerir. Amb el ritme dramàtic d’una tragèdia grega, el virtuosisme barroc dels poemes de Pedrals torna a brillar, il·luminat per la gran categoria intel·lectual d’uns magnífics diàlegs.»

Aquest mes de febrer Josep Pedrals serà a Reus, com a professor d’un Taller de Lletres que organitza Carrutxa, en col·laboració amb el Casal Despertaferro (C/ Martí Napolità) on tindrà lloc l’activitat. L’objectiu és treballar la poesia popular festiva pensant, sobretot, en el Carnaval que s’aprova i en la renovada tradició del Cantaval, el costum de cantar cançons burlesques els dies de Carnestoltes.

Per a més informació us podeu adreçar a correu@carrutxa.cat

El llibre de la pesta a l’Arxiu de Reus

25 Mai 2012

Ahir es va presentar, a l’Arxiu de Reus, El llibre de la pesta, de Coral Cuadrada, que ha editat Rafael Dalmau eds. La presentació va anar a càrrec de Maria Rosa Tamarit, professora d’Història de la Música i de l’espectacle de la URV, de l’editor, Rafael Català, i de l’autora. L’acte es va iniciar amb una projecció dels dibuixos de Víctor Cuadrada que il·lustren el llibre.