Archive for the ‘llibres’ Category

Vermell

11 Març 2017

vermell

Michael Hall
Vermell. Història d’una cera de colors.
Traducció de Roser Rimbau
Barcelona: Ed. Takatuka, 2017

Contra les etiquetes. Qüestionant les bones i no tan bones actituds davant les categories que classifiquen les persones. Reivindicant el dret a ser qui som i mostrar-nos tal com som. Un conte per a la canalla que hauria de fer pensar a molts adults.

Senzill i contundent. Absolutament recomanable.

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

La finestra de Vermeer

6 Agost 2016

finestravermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela

La chica danesa

22 Juliol 2016

chicadanesa

David Ebershoff
La chica danesa
Barcelona : Editorial Anagrama, 2015
Panorama de Narrativas, 477

No diré que hi hagi llibres que passin sense pena ni glòria, però sí que la majoria de lectors els valora poc (a part d’uns quants que sí que hi saben veure el puntet). Aquest és el cas de La chica danesa. Publicat al juny del 2001, fins que no ha arribat a la pantalla gran, no ha despertat un interès més generalitzat. La segona edició va ser al novembre del 2015. O sigui que ha plogut bastant.

Jo no he vist la pel·lícula (els meus dies de cinema es van acabar) però en vaig llegir crítiques i també en vaig sentir comentaris. I, és clar, em va picar el cuquet de la curiositat. Els humans som així (per sort).

Tenint en compte que tot plegat passava cap al primer terç del segle XX, la història és ben actual i, salvant les distàncies, tots els problemes que l’Einar/Lili va tenir poden ser trasplantats al nostre segle XXI.

Però em pregunto si, ara, cap Greta seria tan comprensiva amb el seu Einar. A mi em sembla que no. Crec que els Einar actuals han de lluitar tots sols per esdevenir Lili.

Tirant enrere i considerant-ne les circumstàncies, crec que és d’admirar, i també és sorprenent, que en aquells temps algun metge tingués en compte aquests problemes i s’esforcés a solucionar-los.

Però tants sofriments ¿valien la pena? Tant de quiròfan, tantes convalescències llargues, tanta morfina cada dia… ¿per a què? Tant la Greta com l’Einar/Lili, el Carslisle, el Hans, l’Henrik, tots ballen aquest ball que va tenir un final incert. ¿De debò que calia? Llegiu i opineu.

Maria Pallach Estela

 

El llibre dels Baltimore

15 Juliol 2016

baltimore

Joël Dicker
El llibre dels Baltimore
Barcelona: La Campana Editorial, 2016
La Campana, 379

Som a l’estiu. Fa calor. Volem un llibre que ens distregui, que sigui àgil de lectura, que hi passin moltes coses, que tingui molt de diàleg, que els protagonistes tinguin el seu «chic», o sigui, que ens facin pensar: ¿com viuen aquesta colla?, ¡quina sort! o —depèn del cas— ¡quina pena!

I, si a més vau llegir el que l’autor va publicar el 2012 (La veritat sobre el cas Quebert), ja està, ja teniu la lectura idònia, tant per seure sota d’un arbre com a la vora de la piscina, o perquè se us ompli de sorra a la platja ben a prop de les onades, mentre vigileu, o no, la canalla.

I té un altre avantatge: la lletra és bastant gran, amb la qual cosa les pàgines passen de pressa i amb quatre dies ja l’haureu enllestit. I us haurà agradat. Vaja, jo així ho crec; si no, no us el recomanaria. Ja sabeu que si us parlo d’un llibre és perquè m’ha agradat. No enganyo.

Maria Pallach Estela