Archive for the ‘personal’ Category

La Maria de la llibreria

9 gener 2022

El passat 22 de desembre va morir Maria Pallach i Estela (Tarragona, 1939-Reus, 2021).  Era néta d’un lliurepensador d’esquerres, enquadernador dels temps en que els oficis del llibre eren la punta de llança de l’obrerisme i el catalanisme. Un ofici que va continuar la seva mare, al seu taller del capdamunt de la Rambla Nova tarragonina. Ja des de jove, la Carme Estela Folch fou amb el seu home Carles Pallach Badia, una notable activista per la llengua –abans de 1939, amb entitats com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana– i el seu ús en tots els àmbits.

La seva relació amb la literatura li venia de jove, amb una biblioteca familiar, amb desenes de títols –molts d’ells acuradament enquadernats pel seu avi o la seva mare– a l’abast.

El 1961, en la primera convocatòria  d’exàmens  de la Junta Assessora per als Estudis de Català va obtenir el títol de professora de català. Fou pionera en els cursets per correspondència adreçats a persones que residien en pobles del Camp i que no podien accedir a les classes presencials a la ciutat de Reus, on va venir a viure, amb els seu home, Isidre Fonts Masdéu, nascut a la Selva del Camp.

Com a escriptora, la seva obra poètica encara resta pràcticament per publicar, tot i haver guanyat premis a diverses poblacions. El novembre de 2009, dins el cicle «De tu a tu», Bravium Teatre va organitzar una lectura dels seus poemes. Va col·laborar també en les activitats del col·lectiu «Reusenques de lletres», presentant el 2013 el seu primer llibre. Participava activament en els clusb de lectura de les Biblioteques Municipals de Reus i de poesia del Bravium i Òmnium Cultural del Baix Camp.

Bibliotecària titulada – estudià a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona entre 1957-1960– exercí de llibretera a la Llibreria Gaudí fins que es va jubilar al 2009. La llibreria va nèixer el 1965 com a projecte d’un grup de persones de Barcelona i de Reus que volien que la ciutat comptés amb un establiment dedicat a les publicacions en català i la difusió de la cultura del país. Ben aviat, però, la llibreria hagué de tirar endavant des de l’esforç personal esdevenint la botiga familiar que avui continuen dues de les filles de l’Isidre i la Maria.

Lectora infatigable, devoradora de llibres i crítica d’allò que llegia. Va difondre novetats literàries en ressenyes i recomanacions de paraula, a la mateixa llibreria i no s’estava de fer valoracions crítiques, més enllà de l’estricte fet de vendre llibres. Aquest blog recull alguna de les ressenyes crítiques que va fer en aquests darrers anys.

Comptava amb una considerable biblioteca i ja va donar tot el seu fons sobre feminisme a Ca la Dona de Barcelona.

Fou un activa defensora de l’escola catalana. Amb la seva amiga, la pedagoga Àngels Ollé –la senyoreta Àngels, que li deia, «com a  mare de tres filles educades a la seva escola»–  explicava com ella i l’Isidre van arribar a Reus el 1964 i van saber d’una «escola nova, amb gent amb moltes ganes de treballar, gent jove que semblava que volien fer una escola com l’enyorada del temps de la República i en català, és clar, això per damunt de tot», com era la Mowgli, avui integrada a la xarxa pública.

Sempre interessada en el coneixement, col·laborà amb entitats i seguia puntualment conferències i presentacions a Carrutxa, el Centre de Lectura o l’Arxiu de Reus. Sense oblidar la seva passió pel cinema i la seva implicació en campanyes de reivindicació política, social i ciutadana.

La Maria ha deixat petjada com a dona de lletres, de llibres i de cultura.

.

La quarta paret

5 Desembre 2016

quartaparet

Sorj Chalandon
La quarta paret
Edicions de 1984, 2015
Col·lecció: Mirmanda, 130

 

«No han mort Antígona. Antígona ets tu,
i en Sam, i en Nakad, i tots els altres.
No són prou nombrosos per matar-la.»

La lectura d’aquest llibre m’ha descol·locat. M’ha fet entrar en un món que no m’era desconegut, però que em quedava una mica llunyà. Sabia la influència que les guerres tenen en cadascú de nosaltres. Segurament pensareu: «Ves amb què surt, aquesta: ¡ja n’hem llegit llibres i n’hem vist pel·lícules.» Sí, és veritat. Però aquesta lectura, no sé per quin motiu, m’ha remogut la consciència.

La història: la voluntat de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos, manorites, etc. Una utopia, vaja. Una utopia que gairebé quatlla, però que la bèstia que és la guerra ho impedeix.

Amb motiu de la lectura d’aquest llibre, he buscat aquesta Antígona. M’ha costat, però l’he trobada. I l’he llegida. I també se m’ha encongit el cor davant la fermesa d’Antígona.

És una lectura dura, perquè ens posa al davant de la transformació d’un home. Qualsevol en podria ser el protagonista i canviar tant. I, com a confessió personal de la meva ignorància, diré que no sabia què era «la quarta paret». Me n’he assabentat a les meves velleses.

Aquesta obra va guanyar el Premi Goncourt dels instituts el 2013, cosa que diu molt a favor dels estudiants francesos.

Llegiu-lo. M’ho agraireu.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela

L’Aplec Baix Camp fa 50 anys

29 Setembre 2016

Avui no parlaré de llibres. Avui escriuré sobre el programa de mà que han editat, com cada any, la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Enguany és el 50è aniversari del seu aplec. I dic «seu» perquè se l’han ben treballat i suat durant tots aquests anys.

Aquest petit llibre enguany té sorpresa. Els qui hi escriuen són els fills dels organitzadors, tots aquells que durant aquests anys han «patit»de ben a prop l’Aplec.

2016aplec01

Pel que expliquen a la «Invitació», s’ho van parlar molt; s’havia de celebrar: ¡eren 50 anys! I ho van decidir entre tots. Escriurien els fills. I així ha estat. Són les vivències d’una colla de nens i nenes que ara ja no ho són i que donen la seva visió particular de l’Aplec.

Reflexionen: «Nosaltres n’hem après i, en definitiva, ens heu fet ser qui som.» Opinen: «L’Aplec ha canviat al llarg dels anys, però potser no prou.»

Recorden i evoquen: «Gaudeixo del privilegi de ser la persona més petita que ha assistit mai a l’Aplec Baix Camp» o «Amb els llavis encara humits em dibuixa una rosa a la galta amb el seu dit». ¡No em digueu que no hi ha molta tendresa en aquests records!

També saben ser contundents: «No hem d’esperar que les coses que ens agraden passin per si soles.» I l’Aplec també va ser diversió: «Imagineu-vos el divertit que pot arribar a ser per a una nena petita posar la mà dins de l’aigua freda.» N’hi ha que el comparen amb el dia de Nadal: «L’Aplec, com el dia de Nadal en una família.»

2016aplec02

Com podeu veure, hi ha reflexions molt entranyables i que fan de molt bon llegir. També m’agrada el record de la Montserrat Roig i de Ramon Llull. Crec que aquest parell, si és que s’han trobat, es deuen entendre.

En fi, ¡bon 50è aniversari! ¡I que en siguin molts més!

Maria Pallach i Estela

2016aplec03

L’actuació del Ball de Diables de Reus va cloure l’Aplec Baix Camp 2016