Retalls d’història (2)

A vegades és difícil escriure sobre la història més propera, la de família. El que ha estat i ha representat la llibreria, potser ho saben millor altres persones que jo. Aquests són fragments d’alguns articles i llibres que en parlen:

«El 13 de febrer de 1965 Isidre Fonts Masdeu (la Selva del Camp, 1931), impulsor dels Aplecs de Paret Delgada entre 1959 i 1964, decidí de tirar endavant una llibreria el nom de la qual és ‘representatiu d’un home arrelat al país’. La notícia de l’acte fundacional de l’establiment va ser recollida pel setmanari Reus (20-2-1965), en què es destacava que hi va haver l’assistència d”un nutrido concurso de invitados entre los cuales figuraban buen número de escritores reusenses’. Aquesta llibreria va ser destacada aleshores per l’aportació d’‘aumentar la vitalidad ciudadana en un ramo de tanta influencia cultural como es el de la librería’. Però ben segur que en el context d’aquesta iniciativa, la trajectòria personal de represa cívica d’Isidre Fonts, d’ençà de la ruptura política de 1939, hi va tenir un ascendent destacat. El fet de muntar una llibreria des d’una concepció de professionalitat, que ara sembla prou comuna, va tenir aleshores la base efectiva de la voluntat de servir el país. Es tractava d’impulsar un espai de llibertat. O com reportava un anunci de la llibreria al butlletí juvenil reusenc Diàleg (juliol de 1965), la significació cultural de l’establiment era reflectir els llibres que eren emblemàtics i referents ‘per al nostre temps’.

L’objectiu d’actualitzar la cultura i innovar el pensament era a la base de l’empresa en un marc d’esperit emprenedor amb d’altres llibreries que emergien amb la idea de socialització i conscienciació cultural. Així, a banda de la idea de la llibreria pròpiament com una societat, amb d’altres col·laboradors de Barcelona i articulada entre d’altres plataformes amb la Difusora General de Santiago Albertí i Albert Vilaplana, hom va emprendre la ruta amb el sòlid convenciment de ser un referent cultural i de ciutadania als anys seixanta. Com assegura Isidre Fonts, l’establiment tenia una funció dinamitzadora de la vida cultural de la ciutat des del referent nacional general amb la venda dels Calendaris Valencians Jaume I (heus ací el ‘sentit’ dels registres policials, encara que no hi constin multes governatives). Per tant, al llarg de la segona meitat dels seixanta i principis dels setanta, abans de la primera legalització de partits polítics, l’evolució de la llibreria venia emmarcada per una definició de cultura que reflectia la vinculació entre tasca intel·lectual i política. L’intel·lectual (el simple comprador d’un llibre en català era un exemple d’exercici d’intel·lectualitat col·lectiva) era alhora polític. La cultura era en ella mateixa una tasca de compromís (para) polític. I aquesta funció d’abastar totes les dimensions de la cultura nacional s’explicava perquè en els primers moments la llibreria Gaudí era també sala d’exposicions, local de venda de discos (Edigsa i Concèntric), expositora i difusora del mapa dels Països Catalans de Joan Ballester i iniciadora de parades per Sant Jordi a la plaça del Mercadal. Amb tot, aquestes fites eren convergents a totes les primeres llibreries del país: Can Boïls, Concret, i Tres i Quatre a València, Moll a Mallorca, Públia i Ona a Barcelona i Llibreria Catalana a Perpinyà.

Però més enllà de l’evolució del local fins avui, el seu significat cal establir-lo en els orígens, i doncs, cal anar més enllà de l’estricta activitat mercantil (per cert, ens hem de demanar si aleshores la idea mercantil era entesa com a estricta transacció econòmica). Cal vincular, doncs, el sentit de la llibreria dins el marc de la xarxa de sociabilitat que activa un procés de construcció nacional. I això mateix és el que concep l’Isidre com a construcció d’un país des de la responsabilitat del ‘col·lectiu’. És a dir, com a col·laboració lliure dels ciutadans a la tasca d’implantació de l’establiment. De cap més manera cal comprendre que aquest a llibreria tingués també una irradiació comarcal evidenciada a través de les parades de llibres. Per tant, la vida d’aquesta institució ciutadana és reflex de la pròpia evolució de la societat. I ho és en el sentit que als anys seixanta la discriminació pel que fa a la lectura d’assaigs o narrativa es feia independent de la vinculació a tendències partidistes. La valoració es feia segons la qualitat intrínseca del text. En canvi, recorda Isidre, quan l’oficialització dels partits esdevé una realitat, existeix una vinculació entre intel·lectual/escriptor i adscripció orgànica. A partir d’aquest moment la idea de cultura canvia quant al procés de jerarquització, del qual la vida de la llibreria també n’és reflex pel que fa al tipus de lectura sol·licitat. Així, els primers llibres més emblemàtics que s’hi van vendre van ser el Diccionari de Fabra (que l’abril de 1982 va ser exposat en forma de monumental construcció a la plaça del Mercadal per part de Peter Rius, Eduard Balcells i Artur Martí), El petit príncep, Nosaltres, els valencians, Els altres catalans o Mecanoscrit de segon origen. Aquests eren, com bé assegura l’Isidre, ‘llibres que marcaven una època’. Es tractava de reflexions i propostes pròpies d’un context històric amatent als canvis socials i reflexions que cercaven des de la introspecció fins a la crítica social. En canvi, la venda de Mossèn Tronxo, de Josep Maria Ballarín, ja marcava un canvi de tendència quant al model de cultura emergent i determinada per la irrupció de la propaganda mediàtica. I en aquest sentit la llibreria contempla un ‘canvi’ majoritari representat pel canvi de comportament intel·lectual-model de lector. I per Isidre Fonts un aspecte d’aquests canvis d’orientació de l’edició de trenta-cinc anys ençà pot ser explicat perquè el llibre infantil i juvenil ha passat a ser d’autoria d’escriptors del país a traduccions.

Amb tot, la idea que articula tota la història de la llibreria és la idea que permet també de contrastar la realitat del país de normalitat. I aquest aspecte es reflecteix en el fet de ser una llibreria que ven des del començament majoritàriament en català però que disposa de bibliografia en altres llengües. Es tracta d’una disposició cívica conduïda des d’un propòsit ai! de normalitat nacional, i un fil conductor que entén la cultura vinculada a una concepció internacional. La llibreria Gaudí com a reflex d’un país a través del col·lectiu. Un observador de la realitat.»

Xavier Ferré, «La llibreria Gaudí» a El Punt, 23 d’abril de 2002.

Atrinxerat al magatzem del carrer de Galió, lluny dels sorolls de la plaça i pendent de tenir a punt els llibres amb què s’ha de proveir la parada, Isidre Fonts rememora el 25 d’abril de 1965 en què, per primera vegada i en solitari, la llibreria que va fundar, la Gaudí o ca l’Isidre, com en diem a Reus, es va instal·lar al Mercadal. Feia poc que Fonts havia obert la botiga al carrer de la Galera i ara col·locava una taula sota els porxos de La Alianza, que després van ser del Banc de Santander, ara ho són del que convingui -oficina municipal d’escolarització, per exemple- i qui sap quan seran els de la Capsa Gaudí.

Fonts parla de l’Amadeu Abelló, que treballava a la Ferreteria Casals i col·laborava amb la Difusora General de Barcelona, i que anys abans, pel seu compte i risc i només amb l’ajut de l’Agrupament Escolta Montsant, havia decidit instal·lar una taula davant de la farmàcia de la plaça. Abelló i Fonts, doncs, van ser els pioners de la festa en què ara s’ha transformat la celebració de Sant Jordi a Reus: «Aquells ajuntaments eren tan feixistes com vulguis, però quan els convencies que una cosa era bona per al nom de Reus, no hi posaven gaires traves», comenta. Poc després, unes altres tres llibreries, Domingo, Güell i Grau -les dues últimes ja desaparegudes- també es van instal·lar al Mercadal i van deixar de col·locar les parades davant de la botiga amb la preceptiva bandera espanyola, tal com es feia després de la Guerra Civil perquè el que se celebrava el 23 d’abril era el día del libro español. Durant tots aquests anys, la Gaudí, tant la llibreria com la parada, es van convertir en un símbol de la divulgació del llibre en català. Era un focus d’atracció de molts joves -només així s’explica que personatges com el periodista Josep M. Martí, l’exconseller Joan M. Pujals o l’actual alcalde de la Selva, Ignasi Carnicer, despatxessin llibres a la parada per Sant Jordi- i lloc d’agitació cultural. Isidre Fonts ha deixat ara la botiga a les mans de les seves filles i, des del magatzem, contempla desencisat la transformació de la diada. Ja no l’organitzen les entitats, com abans, sinó tècnics municipals que confien en la inèrcia del reclam de Sant Jordi perquè el Mercadal sigui un vesper de gent. Cap activitat nova. Cap muntatge xalat. Cap acció clara i decidida perquè l’autor local se senti, per un dia, el rei del mambo. «I quin creus que serà el llibre més venut avui, Isidre?», pregunto ingènua al llibreter primer de Reus. «Jo ja no me’n sé cap, de títol de llibre.»

Natàlia Borbonès, «Quaranta anys a la plaça del Mercadal» a El Punt, 24 d’abril de 2005

“No anem bé, eh? No anem gens bé”, em deia l’Isidre Fonts, fa poques setmanes, un dia que me’l vaig trobar pel carrer. L’Isidre Fonts és un llibreter jubilat, el primer que a Reus va treure els llibres al carrer per Sant Jordi, fa una pila d’anys. Un activista d’aquells que et trobes a tot arreu quan mires enrere i et fixes en qui hi havia, o qui participava, en les activitats que generaven il·lusió individual i col·lectiva als anys seixanta i setanta del segle passat. Molta gent de Reus li agraeix aquella recomanació que li va fer descobrir el llibre de la seva vida, i també que hagués tingut l’ocasió de conèixer algun escriptor, que feia passar per la Llibreria Gaudí, el seu temple fundat el 1965. El dia que me’l vaig trobar, l’Isidre es mostrava indignat. Per tot, i per res. Per la situació general. “No saben on portar-nos”, em deia. Desconcert, incertesa, rebaixes… El nord, que s’ha perdut i no trobem la brúixola adequada per tornar a trobar el camí.

L’Isidre Fonts, amb els vuitanta anys ja fets, és de la generació que va obrir camí perquè la societat a la qual pertanyien, i servien, arribés a ser, com deia Salvador Espriu, neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I ara es troben que allò que volien construir és més aviat brut, immoral, superficial i empobrit. I així no es pot ser plenament ni lliure ni feliç. L’Isidre, doncs, estava carregat de raons per mirar-se amb simpatia els actes dels “indignats” que van acampar a la plaça del Mercadal de Reus ara fa un any i participar-hi. “Almenys, algú queda desvetllat”, devia pensar.

No sé si la gent que avui es passejarà per la plaça del Mercadal de Reus, i tantes altres places i carrers del país, serà conscient de gràcies a qui gaudim com gaudim d’aquesta diada tan especial. Una generació que se la va jugar i que ara veu que no, que no era això ”pel que vàrem plorar tants anhels”, com cantava Lluís Llach. I no, no estan per homenatges. A l’Isidre ja li van voler donar la Creu de Sant Jordi i la va rebutjar, per coherència. Potser avui se’l veurà passejant pel Mercadal, o donant un cop de mà a la llibreria. Molts el saludaran. Però molts d’altres, si el veuen venir, potser el que haurien de fer és acotar el cap en senyal de vergonya per haver traït el somni d’aquella generació de la qual som fills.

Francesc Domènech, «Isidre, l’indignat» a El Punt Avui, 23 d’abril de 2012


%d bloggers like this: