Retalls d’història (1)

A vegades és difícil escriure sobre la història més propera, la de família. El que ha estat i ha representat la llibreria, potser ho saben millor altres persones que jo. Aquests són fragments d’alguns articles i llibres que en parlen:

«El dia de Sant Jordi el Mercadal oferia un espectacle esplèndid: tot l’espai utilitzable era ple de parades de roses i de llibres, de llibreries, partits polítics o col·lectius del signe més divers. Una visió difícilment somniable fa una quinzena d’anys. Al migdia, l’alcalde, en un acte sense protocol ni anuncis previs, féu ofrena d’una placa a la llibreria Gaudí, com a testimoniatge de reconeixença per haver estat la primera a dur la parada a la plaça fa ara vinti-cinc anys; una parada, tot cal dir-ho, bastida només amb llibres catalans.

La llibreria Gaudí és ara sortosament, per a la majoria dels ciutadans, un negoci més i només. Sortosament perquè la pèrdua de valors carismàtics que ha tingut durant anys tan sols indica una normalització progressiva i necessària, tot i que incompleta encara, del país. Durant massa temps, gairebé dècades, ha estat l’única llibreria de cara i ulls per a una població que voreja el centenar de milers d’habitants, fet que constata alhora la minvada preocupació dels reusencs per la lectura qualificada, a despit dels tòpics, i el mèrit de mantenir en peu una activitat, suposadament comercial, a contracorrent. La Gaudí, la llibreria de l’Isidre en una més afinada denominació terminològica, és una referència ineludible per als lletraferits de la meva generació. Era l’únic lloc on es trobaven els llibres de debò, no tan sols els premis literaris de ressonància restringida al moment de la concessió, els best sellers de fabricació encarregada, o les modes absurdes i transitòries que com un sidral creixen i s’evaporen. L’únic lloc on parlar de la Losada, del Siglo XXI, d’Akal,
Cuadernos para el Dialogo o de Lavínia, Llibres de Sinera, , les publicacions de l’ Albertí, el Moll o el Ballester no
era música celestial. L’indret on una tertúlia evanescent es feia i desfeia constantment, sense horari previst, però continuat. Si el Centre de Lectura era i és l’única possibilitat d’exercir un usdefruit damunt la lletra impresa antiga i moderna, la Gaudí era l’únic camí per esdevenir-ne propietari, quan la major part de botigues amb rètol de llibreria eren papereries amb alguna lleixa supletòria o expenedores de textos oficials de l’ensenyament.

Ara les coses han canviat una mica i l’oferta ciutadana de material de cultura és més rica i àmplia, fins i tot la Gaudí ha posat ordre al desori que durant anys li conferia unes característiques intransferibles. Però l’homenatge a la memòria històrica realitzat per l’Ajuntament és un acte de justícia indiscutible. Dotzenes de reusencs només es podien fornir dels materials per a la seva formació i de les eines d’anàlisi i de cultura autèntica al carrer de la Galera. Reconèixer-ho no és una propaganda gratuïta, sinó un gest responsable d’atorgar a cadascú el seu, segons els seus mèrits.»

Pere Anguera, «25 anys de llibres» a Reus Diari, 4 de maig de 1990

 

«Un segon punt de referència per a tots els antifranquistes i catalanistes de la comarca i de Catalunya era una llibreria, la Gaudí. Fou creada els anys 60 per iniciativa d’un grup de persones disposades a que hi hagués a la ciutat un lloc on poder trobar tots els llibres catalans i, amb el temps, es va trobar en el punt de trobada de tots els antifranquistes i catalanistes de les contrades. Com que els seus objectius preferents no eren els comercials, en més d’una ocasió van estar a punt de plegar per problemes econòmics, ja que molts reusencs pretesament catalanistes, en el moment de rascar-se la butxaca preferien fer-ho en llocs més convencionals. El treball de l’Isidre Fonts i la seva dona, la Maria Pallach, va aconseguir salvar més d’un mal moment sense perdre ni un punt enl’objectiu agitador i animador que havia tingut des dels seus inicis,

La història d’aquesta botiga, que algun dia s’haurà de fer, és en bona part la de la lluita política i cultural en el tardofranquisme; per altra banda fou el focus principal d’un moviment que pretenia no solament la recuperació de les institucions democràtiques sinó el retorn d’una organització del territori basada en les comarques i, en el cas que ens ocupa, en la identitat del Baix Camp. L’Isidre sostenia i soté, que la força de Reus no hagués estat mai la meteixa si no hagués comptat amb la dels pobles que s’integraven en la seva comarca, formant quelcom més que una divisió administrativa. Els qui erem de fora, com jo, encara que visquéssim a Reus, ens trobàvem allí per aprendre les beceroles de la lluita política contra el règim i també el coneixement crític d’un país i de la seva història, la qual ens havien furtat a l’escola.»

Josep M. Martí, Periodisme radiofònic i transició política a Reus.  Valls: Ed. Cossetània, 1998.

«Quan pel febrer del 1965, a la capital del Baix Camp, ara ha fet trenta-cinc anys, va obrir-hi les portes la llibreria Gaudí, carrer de la Galera, 12, aquell Reus de la interminable postguerra franquista era, també en el camp de la comercialització de la cultura escrita, força semblant a un erm. Les botigues que, per una esma rutinària, rebien el nom de «Llibreria», no eren, en el millor dels casos, sinó volenteroses papereries on, al costat de llapis, gomes i andròmines d’escriptori vàries, hi havia espai per a la venda ocasional d’algun llibre, preferentment «de text» o, com a molt, d’algun subproducte espanyol, tipus «Premio Planeta», i poca cosa més. La migrada oferta llibresca, motivada en igual mesura per l’escassa demanda d’una tal mena de «gènera», es veia abocada així a una mena de cercle viciós de difícil solució.

En un tal context, doncs, és que activistes barcelonins i reusencs d’uns certs possibles, moguts per uns propòsits culturalitzadors encara més evidents, van posar fil a l’agulla tot aplegant unes mòdiques aportacions de capital amb vista a la creació del que llavors se’n deia una «llibreria catalana». La persona escollida perquè, en condició d’empleat, s’encarregués de l’establiment va ser l’Isidre Fonts, un personatge singular, verbós i barbut, que, per la seva formació eminentment autodidàctica i pel seu tarannà inconformista, semblava talment la reencarnació, més de mig segle després, d’aquella trepa coneguda avui en la historiografia literària amb el nom de «grup modernista de Reus», molts integrants del qual eren, com el mateix Isidre, originaris de la Selva del Camp. Amb el pas dels anys, i a còpia d’esforços i de treball constant, l’Isidre Fonts va aconseguir de retornar als «capitalistes» fundadors de la llibreria les quantitats inicialment esmerçades, fins a convertir-se’n en propietari. Val a dir, altrament, que la seva rauxa innegable ha estat sempre des del primer moment contrabalançada pel seny no menys inqüestionable de la seva muller, la Maria Pallach; al bell mig de tots dos, Montsant, la filla que cada cop més els fa costat en la gestió del negoci familiar, posa un contrapunt a parts iguals de neguit i de serenor.

Aquella llibreria resistencialista dels començaments, batejada amb el nom de Gaudí per tal com sota el conjur de la invocació d’aquest es feien perceptibles tant els ressons locals i comarcals com els nacionals i els universals, ha esdevingut amb el temps un comerç dotat d’un alt grau de professionalitat. Sense perdre gens d’aquell caliu d’inquietud que l’ha dut, en diversos moments de la seva dilatada trajectòria, a organitzar exposicions, congriar tertúlies, publicar butlletins i erigir-se en plataforma de tota mena de causes populars i esquerranes, el fet cert és que a hores d’ara hi troba assessorament oportú tant el llec en matèria llibresca com rareses bibliogràfiques l’expert en cultura impresa.

En el minúscul local originari que encara ocupa, s’hi disposen amb savi endreç els cúmuls de novetats que avui produeixen les editorials. També hi troben cabuda fons més antics. I un bon joc de catàlegs, més els corresponents volums de l’ISBN, faciliten la localització i els subsegüents demanda i subministrament dels exemplars requerits i dels quals no hi hagi existències a la botiga.
L’estrènua continuïtat de la llibreria Gaudí ha dut a culminació una trajectòria d’oferta en cultura escrita que, sense
moure’ns de la ciutat de Reus, compta entre els seus precedents més destacats la llibreria La Regional, impulsada a les acaballes del segle XIX per Cosme Vidal i Rosich, més conegut amb el pseudònim de Josep Aladern, i la Llibreria Nacional i Estrangera, empresa regida els anys vint i trenta per un altre il· lustre agitador cultural, Salvador Torrell i Eulàlia.

Per causa possiblement de la consciència d’una tal tradició, i també del fet adés apuntat que aquesta pervé a consistent plenitud amb l’actual llibreria Gaudí, és que algú va pensar, des de la conselleria de Cultura, el proppassat any de 1998, de concedir-li la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L’Isidre Fonts, en un gest d’exemplaritat no pas assumible per tothom, però sí en qualsevol cas d’una conseqü.ncia admirable, cortesament va refusar-la: ell no podia acceptar una distinció amb què ja havien estat guardonats, entre d’altres, individus d’una estofa tan inequívoca com ara «Don Juan Antonio Samaanx».

Irreductible Isidre … ! Indispensable llibreria Gaudí de Reus … !»

Josep Murgades, «La llibreria Gaudí de Reus» a Serra d’Or, març de 2000

 

continuar


%d bloggers like this: