Posts Tagged ‘història’

Un laboratori de les idees

3 gener 2011

Dolors Marín i Salvador Palomar
Els Montseny Mañé, un laboratori de les idees
Reus: Migdia Serveis Culturals, 2010 (Carrutxa / Col·l. «Les veus del temps», 2)

Joan Montseny (Federico Urales) i, menys coneguda, Teresa Mañé (Soledad Gustavo) són dues figures cabdals en la història dels moviments socials del segle XX a l’Estat espanyol. Propagandistes, difusors dels ideals llibertaris, referents de l’anarquisme peninsular, escriptors i editors de revistes i col·leccions de novel·les populars de notable èxit, i pares de Frederica Montseny Mañé, històrica dirigent de la CNT.

Aquest llibre no és, però, una biografia. Escrit a l’entorn del centenari del naixement de Frederica Montseny, el 2005, vol apropar-se a la parella Montseny Mañé des de la proximitat geogràfica –Joan Montseny va néixer a Reus i Teresa Mañé fou la primera mestra d’una escola laica de la ciutat– en el seu vessant d’educadors, en la seva etapa com a mestres a Reus fins que en foren foragitats per la repressió. I a la família Montseny Mañé, Frederica inclosa, com a marc d’experimentació de noves formes de vida –el falansteri–, d’idees i de projectes editorials. Un viatge per la història del primer terç del segle XX que acaba amb l’esclat de la Guerra Civil, la revolució que no va poder ser –viscuda des de la vellesa– i la marxa a l’exili. Amb un retorn explícit als orígens –per part de Joan Montseny– que combina, en els últims anys de la seva vida, l’activitat com a publicista amb la tornada a l’educació, participant en les sortides al camp de les agrupacions llibertàries o assistint a les colònies escolars organitzades per la CNT reusenca durant la guerra.

El llibre ens parla, doncs, de la importància de l’educació i la cultura per al moviment llibertari, un àmbit en què Dolors Marín n’és reconeguda especialista, i, alhora, omple, sense cap voluntat d’exaltació hagiogràfica, un buit de coneixement sobre uns reusencs no menys importants en la història col·lectiva que altres –més ben considerats i reconeguts pel poder– i sobre una ciutat on, al tombant del 1900, bullien les idees de transformació social, el lliurepensament i el laïcisme.

Publicat per primera vegada dins la col·lecció de l’Arxiu Municipal de Reus, aquesta segona edició esmena algunes errades i amplia lleugerament la informació, a partir de fonts locals, així com algun testimoni de persones que, en la seva infantesa, van conèixer Joan Montseny.

El Partit Nacionalista Català (1932-1936)

15 Desembre 2010

Fermí Rubiralta i Casas,
El Partit Nacionalista Català. Joc polític i separatisme
Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2010

El proper dijous 23 de desembre, a les 7 del vespre, es presenta a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya el llibre Fermí Rubiralta i Casas, El Partit Nacionalista Català. Joc polític i separatisme, editat per Rafael Dalmau.

Aquesta fou una formació política que va nèixer el 1932 i tingué una curta però intensa trajectòria, un intent de participació política i electoral d’un sector del separatisme, fins aleshores contrari a tota participació política convencional. Aquest estudi omple un cert buit en el coneixement del separatisme català durant la Segona República, centrant-se en un partit que defensava el dret de Catalunya a figurar per si mateixa al costat d’altres pobles lliure dins el marc de convivència internacional de les democràcies occidentals representat per la Societat de Nacions.

A Tarragona, el Partit Nacionalista Català va obrir la seva seu el juny de 1933. El meu avi, Carles Pallach i Badia, en fou militant i candidat a les eleccions municipals de 1934, quan –com explica Rubiralta– «el PNC decidí de manera prou innovadora presentar-se en solitari a la ciutat de Tarragona». Ell, a banda d’una considerable activitat esportiva, participà activament, amb la meva àvia, Carme Estela i Folch, a Tarragona, en associacions d’àmbit nacional, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o local, com el Grup Excursionista Muntanyenc o el Foment de la Sardana «L’Harmonia». El llibre de Rubiralta, en situar el PNC en el conjunt de tendències polítiques del nacionalisme del moment, ajuda a entendre la trajectòria de persones com el meu avi, conservador i catalanista, d’una fidelitat republicana indiscutible.

Els Fets d’Octubre de 1934 assenyalen l’inici del declivi del Partit Nacionalista Republicà i  part dels seus militants –com, probablement, el meu avi– acaben integrant-se el 1936 a Estat Català.