La memòria gràfica

Cristina Durán, Miguel A. Giner Bou,
Maria la jabalina
Rd. Astiberri, 2023

Paco Roca, Rodrigo Terrasa
El abismo del olvido
Ed. Astiberri, 2023

Dues narracions gràfiques amb dones com a protagonistes. Dones que van veure com una esperança de transformació social i d’igualtat s’ensorrava, que van patir la repressió d’un règim sense clemència, perdent la pròpia vida o la de les persones properes. Dones a qui es negà el dret al dol i es castigà el record. Dones, exemple de moltes altres dones, oblidades.

Maria, la Jabalina (Ed. Astiberri, 2023) de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, ens apropa a la figura de Maria Pérez Lacruz, coneguda com a María la Jabalina —el renom li venia de sa mare, nascuda a Jabayolas (Terol)— que fou l’última dona afusellada pels franquistes al País Valencià.

Maria va créixer al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt i les lluites dels obrers de la siderúrgia. Militant de les Joventuts Llibertàries, amb només 18 anys es va allistar com a miliciana en la Columna de Ferro, on va exercir com a infermera.

Durant la repressió de la postguerra va ser delatada, detinguda i acusada injustament de delictes que mai podia haver comés, per ser manifest que no podia ser al lloc on es van produir els fets. La narració del procés que la porta a la mort és, malauradament, la repetició de tantes trajectòries personals que van de les acusacions inversemblants a la mort. Humiliació, presó i judicis sense cap mena de garantia on l’evidència dels fets era menyspreada en favor d’una condemna dictada prèviament. El 1942, als 25 anys, fou assassinada a El Terrer, el tristament conegut mur de Paterna.

Dels assassinats i de les fosses al cementiri ens parla El abismo del olvido (Ed. Astiberri, 2023), amb guió de Paco Roca i Rodrigo Terrasa i dibuixos de Paco Roca, a partir de les històries de persones com Josefa Pepica Celda en la seva lluita contra l’oblit per aconseguir la reobertura de la fossa comuna on es trobaven les restes del seu pare.

O la de Leoncio Badía, un jove republicà condemnat a treballar com a enterramorts al cementiri del seu poble —«Así que quieres trabajar, rojito? le había dicho el alcalde. Pues a enterrar a los tuyos». A risc de patir la repressió, aquell jove lector de llibres d’història i filosofia, va esdevenir un col·laborador necessari amb les vídues dels afusellats per tal d’identificar els cadàvers i poder localitzar els enterraments. Amagà entre les restes unes ampolletes amb les dades del mort, convençut que algun dia el traurien de la fossa.

Com en el cas de El abismo del olvido ens mostra la brutalitat de la (in)justícia franquista i l’absolut menyspreu per la humanitat dels vençuts, més enllà de la mort física, alhora que reivindica la necessitat i la importància del ritus en l’assumpció del dol. Al dolor per la desaparició violenta de l’ésser estimat s’hi afegeix el càstig per no poder acomiadar-se i recordar-lo. Les fosses comunes suposen una pèrdua de la individualitat a què afegir la impossibilitat d’honorar els difunts.

D’una forma prou didàctica, el treball de Paco Roca i Rodrigo Terrasa ens apropa a les tasques d’exhumació i al treball dels antropòlegs físics i historiadors en la recuperació de les restes.

Salvador Palomar (del blog La Teiera)