La finestra de Vermeer

6 Agost 2016 by

finestravermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela

La chica danesa

22 Juliol 2016 by

chicadanesa

David Ebershoff
La chica danesa
Barcelona : Editorial Anagrama, 2015
Panorama de Narrativas, 477

No diré que hi hagi llibres que passin sense pena ni glòria, però sí que la majoria de lectors els valora poc (a part d’uns quants que sí que hi saben veure el puntet). Aquest és el cas de La chica danesa. Publicat al juny del 2001, fins que no ha arribat a la pantalla gran, no ha despertat un interès més generalitzat. La segona edició va ser al novembre del 2015. O sigui que ha plogut bastant.

Jo no he vist la pel·lícula (els meus dies de cinema es van acabar) però en vaig llegir crítiques i també en vaig sentir comentaris. I, és clar, em va picar el cuquet de la curiositat. Els humans som així (per sort).

Tenint en compte que tot plegat passava cap al primer terç del segle XX, la història és ben actual i, salvant les distàncies, tots els problemes que l’Einar/Lili va tenir poden ser trasplantats al nostre segle XXI.

Però em pregunto si, ara, cap Greta seria tan comprensiva amb el seu Einar. A mi em sembla que no. Crec que els Einar actuals han de lluitar tots sols per esdevenir Lili.

Tirant enrere i considerant-ne les circumstàncies, crec que és d’admirar, i també és sorprenent, que en aquells temps algun metge tingués en compte aquests problemes i s’esforcés a solucionar-los.

Però tants sofriments ¿valien la pena? Tant de quiròfan, tantes convalescències llargues, tanta morfina cada dia… ¿per a què? Tant la Greta com l’Einar/Lili, el Carslisle, el Hans, l’Henrik, tots ballen aquest ball que va tenir un final incert. ¿De debò que calia? Llegiu i opineu.

Maria Pallach Estela

 

El llibre dels Baltimore

15 Juliol 2016 by

baltimore

Joël Dicker
El llibre dels Baltimore
Barcelona: La Campana Editorial, 2016
La Campana, 379

Som a l’estiu. Fa calor. Volem un llibre que ens distregui, que sigui àgil de lectura, que hi passin moltes coses, que tingui molt de diàleg, que els protagonistes tinguin el seu «chic», o sigui, que ens facin pensar: ¿com viuen aquesta colla?, ¡quina sort! o —depèn del cas— ¡quina pena!

I, si a més vau llegir el que l’autor va publicar el 2012 (La veritat sobre el cas Quebert), ja està, ja teniu la lectura idònia, tant per seure sota d’un arbre com a la vora de la piscina, o perquè se us ompli de sorra a la platja ben a prop de les onades, mentre vigileu, o no, la canalla.

I té un altre avantatge: la lletra és bastant gran, amb la qual cosa les pàgines passen de pressa i amb quatre dies ja l’haureu enllestit. I us haurà agradat. Vaja, jo així ho crec; si no, no us el recomanaria. Ja sabeu que si us parlo d’un llibre és perquè m’ha agradat. No enganyo.

Maria Pallach Estela

Llibres i llibertat

30 Març 2016 by

El Diari de Tarragona de dissabte passat, 26 de març, va publicar aquesta entrevista on parlem de la llibreria com un espai de llibertat, com a punt de trobada de lluitadors antifranquistes en el passat i del nostre compromís amb la cultura.

EN260316

La força del vent

18 Març 2016 by

forçavent

Marta Magrinyà
La força del vent
Valls: Cossetània Edicions, 2016
Col. Notes de Color, 7

«De nord a sud, d’est a oest,
sempre més omnipresent»

El vent és un dels protagonistes d’aquest llibre, el vent que tot s’ho endú, aquest vent que et pot llençar a terra, que pren la roba estesa dels terrats (la poca que encara s’hi estén), que fa córrer les cadires de les terrasses, que trenca branques, que ens entra endins i produeix mal de cap i migranya a força gent… Aquest vent és el que embolcalla l’Ernest i la Dela en una forta abraçada, preludi d’una vida en comú.

A la Marta li agraden les històries de passions humanes, i en sap molt, de presentar-les, i les fa tan atractives com la capseta de fusta plena d’ametlles col·locades sobre un paper blau marí que la corredoria Jansana envia, per Nadal, als bons clients d’Ultramar.

La ciutat, i no tan sols el vent, és protagonista. Som al Reus de finals dels cinquanta, anys encara foscos, guanyadors i perdedors encara massa separats. I les classes socials, encara més. Les famílies de bé (el seu) i les altres. Els Jansana, els Canals, els Pons, els Ustrell, els Móra, els Martí, els Massana, tots ells lligats per uns llaços invisibles que els tenen atrapats.

I ¿per què ens agrada llegir llibres en què els protagonistes viuen, passegen, treballen, compren i es distreuen per llocs que tots hem conegut?

La nostra autora té una manera d’escriure que se t’emporta (com el vent), t’atrau, t’agafen ganes d’anar passant pàgines i saber què passa, com s’anirà aclarint la història, què li passarà al Pau Móra, què maquina la senyora Conxita (que de senyora no en té gaire), què se’n farà de la Teresina Martí i, sobretot, què els passarà a l’Ernest Montenegro i la Dela Pons…

Hi ha fragments molt interessants i en els quals es nota més el bon ofici de l’escriptora, com quan l’amo ensenya a la secretària el que ha de saber sobre les ametlles, que si la humitat, que si s’han de posar al sol, que si n’hi ha unes que es poden pelar amb els dits… i, és clar, l’assumpte de la capseta. Aquestes ametlles, mentre llegeixes, les olores, les toques i te les trobes a la boca mastegant-les a poquet a poquet. ¡I que bones que són!

I, com a curiositat, hi ha un llibre que és protagonista, també. Un llibre magníficament enquadernat que la Dela Pons regala al seu amo, l’Ernest Montenegro: la famosa història dels indis nord-americans d’Edward S. Curtis, en anglès, és clar.

La història dels dos personatges principals s’acaba bé, i això ens agrada, però al llarg del llibre el senyor Ernest fa alguns comentaris sobre la Dela que m’han molestat una mica. Penso que és, potser, per la manera de pensar de l’època, l’etern sentit de possessió del mascle respecte de la femella. Ella no és cap bleda —prou que ho demostra. I jo crec que, amb el temps, l’Adela Pons li posarà els punts sobre les is. Almenys, així ho espero.

Per al públic local, serà un llibre atractiu, amè, interessant. Tot el que explica no deixa de ser part de la nostra història. I com a part de la nostra història, de la història del nostre país. Per tant, interessant per a tothom. M’agradaria que us agradés tant com a mi. Ara, això sí, em confesso fan incondicional de la Marta des de Terra d’instints.

La força del vent. Llegiu-lo. Val la pena.

Maria Pallach i Estela