La memòria gràfica

Cristina Durán, Miguel A. Giner Bou,
Maria la jabalina
Rd. Astiberri, 2023

Paco Roca, Rodrigo Terrasa
El abismo del olvido
Ed. Astiberri, 2023

Dues narracions gràfiques amb dones com a protagonistes. Dones que van veure com una esperança de transformació social i d’igualtat s’ensorrava, que van patir la repressió d’un règim sense clemència, perdent la pròpia vida o la de les persones properes. Dones a qui es negà el dret al dol i es castigà el record. Dones, exemple de moltes altres dones, oblidades.

Maria, la Jabalina (Ed. Astiberri, 2023) de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, ens apropa a la figura de Maria Pérez Lacruz, coneguda com a María la Jabalina —el renom li venia de sa mare, nascuda a Jabayolas (Terol)— que fou l’última dona afusellada pels franquistes al País Valencià.

Maria va créixer al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt i les lluites dels obrers de la siderúrgia. Militant de les Joventuts Llibertàries, amb només 18 anys es va allistar com a miliciana en la Columna de Ferro, on va exercir com a infermera.

Durant la repressió de la postguerra va ser delatada, detinguda i acusada injustament de delictes que mai podia haver comés, per ser manifest que no podia ser al lloc on es van produir els fets. La narració del procés que la porta a la mort és, malauradament, la repetició de tantes trajectòries personals que van de les acusacions inversemblants a la mort. Humiliació, presó i judicis sense cap mena de garantia on l’evidència dels fets era menyspreada en favor d’una condemna dictada prèviament. El 1942, als 25 anys, fou assassinada a El Terrer, el tristament conegut mur de Paterna.

Dels assassinats i de les fosses al cementiri ens parla El abismo del olvido (Ed. Astiberri, 2023), amb guió de Paco Roca i Rodrigo Terrasa i dibuixos de Paco Roca, a partir de les històries de persones com Josefa Pepica Celda en la seva lluita contra l’oblit per aconseguir la reobertura de la fossa comuna on es trobaven les restes del seu pare.

O la de Leoncio Badía, un jove republicà condemnat a treballar com a enterramorts al cementiri del seu poble —«Así que quieres trabajar, rojito? le había dicho el alcalde. Pues a enterrar a los tuyos». A risc de patir la repressió, aquell jove lector de llibres d’història i filosofia, va esdevenir un col·laborador necessari amb les vídues dels afusellats per tal d’identificar els cadàvers i poder localitzar els enterraments. Amagà entre les restes unes ampolletes amb les dades del mort, convençut que algun dia el traurien de la fossa.

Com en el cas de El abismo del olvido ens mostra la brutalitat de la (in)justícia franquista i l’absolut menyspreu per la humanitat dels vençuts, més enllà de la mort física, alhora que reivindica la necessitat i la importància del ritus en l’assumpció del dol. Al dolor per la desaparició violenta de l’ésser estimat s’hi afegeix el càstig per no poder acomiadar-se i recordar-lo. Les fosses comunes suposen una pèrdua de la individualitat a què afegir la impossibilitat d’honorar els difunts.

D’una forma prou didàctica, el treball de Paco Roca i Rodrigo Terrasa ens apropa a les tasques d’exhumació i al treball dels antropòlegs físics i historiadors en la recuperació de les restes.

Salvador Palomar (del blog La Teiera)

La Maria de la llibreria

El passat 22 de desembre va morir Maria Pallach i Estela (Tarragona, 1939-Reus, 2021).  Era néta d’un lliurepensador d’esquerres, enquadernador dels temps en que els oficis del llibre eren la punta de llança de l’obrerisme i el catalanisme. Un ofici que va continuar la seva mare, al seu taller del capdamunt de la Rambla Nova tarragonina. Ja des de jove, la Carme Estela Folch fou amb el seu home Carles Pallach Badia, una notable activista per la llengua –abans de 1939, amb entitats com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana– i el seu ús en tots els àmbits.

La seva relació amb la literatura li venia de jove, amb una biblioteca familiar, amb desenes de títols –molts d’ells acuradament enquadernats pel seu avi o la seva mare– a l’abast.

El 1961, en la primera convocatòria  d’exàmens  de la Junta Assessora per als Estudis de Català va obtenir el títol de professora de català. Fou pionera en els cursets per correspondència adreçats a persones que residien en pobles del Camp i que no podien accedir a les classes presencials a la ciutat de Reus, on va venir a viure, amb els seu home, Isidre Fonts Masdéu, nascut a la Selva del Camp.

Com a escriptora, la seva obra poètica encara resta pràcticament per publicar, tot i haver guanyat premis a diverses poblacions. El novembre de 2009, dins el cicle «De tu a tu», Bravium Teatre va organitzar una lectura dels seus poemes. Va col·laborar també en les activitats del col·lectiu «Reusenques de lletres», presentant el 2013 el seu primer llibre. Participava activament en els clusb de lectura de les Biblioteques Municipals de Reus i de poesia del Bravium i Òmnium Cultural del Baix Camp.

Bibliotecària titulada – estudià a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona entre 1957-1960– exercí de llibretera a la Llibreria Gaudí fins que es va jubilar al 2009. La llibreria va nèixer el 1965 com a projecte d’un grup de persones de Barcelona i de Reus que volien que la ciutat comptés amb un establiment dedicat a les publicacions en català i la difusió de la cultura del país. Ben aviat, però, la llibreria hagué de tirar endavant des de l’esforç personal esdevenint la botiga familiar que avui continuen dues de les filles de l’Isidre i la Maria.

Lectora infatigable, devoradora de llibres i crítica d’allò que llegia. Va difondre novetats literàries en ressenyes i recomanacions de paraula, a la mateixa llibreria i no s’estava de fer valoracions crítiques, més enllà de l’estricte fet de vendre llibres. Aquest blog recull alguna de les ressenyes crítiques que va fer en aquests darrers anys.

Comptava amb una considerable biblioteca i ja va donar tot el seu fons sobre feminisme a Ca la Dona de Barcelona.

Fou un activa defensora de l’escola catalana. Amb la seva amiga, la pedagoga Àngels Ollé –la senyoreta Àngels, que li deia, «com a  mare de tres filles educades a la seva escola»–  explicava com ella i l’Isidre van arribar a Reus el 1964 i van saber d’una «escola nova, amb gent amb moltes ganes de treballar, gent jove que semblava que volien fer una escola com l’enyorada del temps de la República i en català, és clar, això per damunt de tot», com era la Mowgli, avui integrada a la xarxa pública.

Sempre interessada en el coneixement, col·laborà amb entitats i seguia puntualment conferències i presentacions a Carrutxa, el Centre de Lectura o l’Arxiu de Reus. Sense oblidar la seva passió pel cinema i la seva implicació en campanyes de reivindicació política, social i ciutadana.

La Maria ha deixat petjada com a dona de lletres, de llibres i de cultura.

.

Focs a la Mediterrània

Focs a la Mediterrània
I Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània
Catarroja: Ed. Afers, 2017

Aquest llibre recull els textos presentats al I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània que tingué lloc a Vic el 27 i el 28 de maig de 2016. El simposi s’emmarcava dins els actes de celebració del cinquantenari de l’arribada de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya i a Vic organitzats per Tradicat l’associació cultural que promou la Flama del Canigó a Osona i el Ripollès.

Vol ser un testimoni de la importància del foc com a element festiu i com a significació profunda de la cultura catalana i de totes les cultures del Mediterrani. Cal destacar la variabilitat de manifestacions que presenta el foc, com també la gran vitalitat i popularitat de costums que hi ha al voltant seu.

El llibre es va presentar en el marc del segon simposi, celebrat a Reus, del 26 al 28 de maig de 2017, organitzat per Carrutxa, l’Ajuntament de Reus i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Vermell

Michael Hall
Vermell. Història d’una cera de colors.
Traducció de Roser Rimbau
Barcelona: Ed. Takatuka, 2017

Contra les etiquetes. Qüestionant les bones i no tan bones actituds davant les categories que classifiquen les persones. Reivindicant el dret a ser qui som i mostrar-nos tal com som. Un conte per a la canalla que hauria de fer pensar a molts adults.

Senzill i contundent. Absolutament recomanable.

La quarta paret

Sorj Chalandon
La quarta paret
Edicions de 1984, 2015
Col·lecció: Mirmanda, 130

 

«No han mort Antígona. Antígona ets tu,
i en Sam, i en Nakad, i tots els altres.
No són prou nombrosos per matar-la.»

La lectura d’aquest llibre m’ha descol·locat. M’ha fet entrar en un món que no m’era desconegut, però que em quedava una mica llunyà. Sabia la influència que les guerres tenen en cadascú de nosaltres. Segurament pensareu: «Ves amb què surt, aquesta: ¡ja n’hem llegit llibres i n’hem vist pel·lícules.» Sí, és veritat. Però aquesta lectura, no sé per quin motiu, m’ha remogut la consciència.

La història: la voluntat de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos, manorites, etc. Una utopia, vaja. Una utopia que gairebé quatlla, però que la bèstia que és la guerra ho impedeix.

Amb motiu de la lectura d’aquest llibre, he buscat aquesta Antígona. M’ha costat, però l’he trobada. I l’he llegida. I també se m’ha encongit el cor davant la fermesa d’Antígona.

És una lectura dura, perquè ens posa al davant de la transformació d’un home. Qualsevol en podria ser el protagonista i canviar tant. I, com a confessió personal de la meva ignorància, diré que no sabia què era «la quarta paret». Me n’he assabentat a les meves velleses.

Aquesta obra va guanyar el Premi Goncourt dels instituts el 2013, cosa que diu molt a favor dels estudiants francesos.

Llegiu-lo. M’ho agraireu.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016