Focs a la Mediterrània

4 Juny 2017 by

focsmediterrania

Focs a la Mediterrània
I Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània
Catarroja: Ed. Afers, 2017

Aquest llibre recull els textos presentats al I Simposi Internacional de Focs a la Mediterrània que tingué lloc a Vic el 27 i el 28 de maig de 2016. El simposi s’emmarcava dins els actes de celebració del cinquantenari de l’arribada de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya i a Vic organitzats per Tradicat l’associació cultural que promou la Flama del Canigó a Osona i el Ripollès.

Vol ser un testimoni de la importància del foc com a element festiu i com a significació profunda de la cultura catalana i de totes les cultures del Mediterrani. Cal destacar la variabilitat de manifestacions que presenta el foc, com també la gran vitalitat i popularitat de costums que hi ha al voltant seu.

El llibre es va presentar en el marc del segon simposi, celebrat a Reus, del 26 al 28 de maig de 2017, organitzat per Carrutxa, l’Ajuntament de Reus i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Anuncis

Vermell

11 Març 2017 by

vermell

Michael Hall
Vermell. Història d’una cera de colors.
Traducció de Roser Rimbau
Barcelona: Ed. Takatuka, 2017

Contra les etiquetes. Qüestionant les bones i no tan bones actituds davant les categories que classifiquen les persones. Reivindicant el dret a ser qui som i mostrar-nos tal com som. Un conte per a la canalla que hauria de fer pensar a molts adults.

Senzill i contundent. Absolutament recomanable.

La quarta paret

5 Desembre 2016 by

quartaparet

Sorj Chalandon
La quarta paret
Edicions de 1984, 2015
Col·lecció: Mirmanda, 130

 

«No han mort Antígona. Antígona ets tu,
i en Sam, i en Nakad, i tots els altres.
No són prou nombrosos per matar-la.»

La lectura d’aquest llibre m’ha descol·locat. M’ha fet entrar en un món que no m’era desconegut, però que em quedava una mica llunyà. Sabia la influència que les guerres tenen en cadascú de nosaltres. Segurament pensareu: «Ves amb què surt, aquesta: ¡ja n’hem llegit llibres i n’hem vist pel·lícules.» Sí, és veritat. Però aquesta lectura, no sé per quin motiu, m’ha remogut la consciència.

La història: la voluntat de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos, manorites, etc. Una utopia, vaja. Una utopia que gairebé quatlla, però que la bèstia que és la guerra ho impedeix.

Amb motiu de la lectura d’aquest llibre, he buscat aquesta Antígona. M’ha costat, però l’he trobada. I l’he llegida. I també se m’ha encongit el cor davant la fermesa d’Antígona.

És una lectura dura, perquè ens posa al davant de la transformació d’un home. Qualsevol en podria ser el protagonista i canviar tant. I, com a confessió personal de la meva ignorància, diré que no sabia què era «la quarta paret». Me n’he assabentat a les meves velleses.

Aquesta obra va guanyar el Premi Goncourt dels instituts el 2013, cosa que diu molt a favor dels estudiants francesos.

Llegiu-lo. M’ho agraireu.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016 by

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016 by

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela