La quarta paret

5 Desembre 2016 by

quartaparet

Sorj Chalandon
La quarta paret
Edicions de 1984, 2015
Col·lecció: Mirmanda, 130

 

«No han mort Antígona. Antígona ets tu,
i en Sam, i en Nakad, i tots els altres.
No són prou nombrosos per matar-la.»

La lectura d’aquest llibre m’ha descol·locat. M’ha fet entrar en un món que no m’era desconegut, però que em quedava una mica llunyà. Sabia la influència que les guerres tenen en cadascú de nosaltres. Segurament pensareu: «Ves amb què surt, aquesta: ¡ja n’hem llegit llibres i n’hem vist pel·lícules.» Sí, és veritat. Però aquesta lectura, no sé per quin motiu, m’ha remogut la consciència.

La història: la voluntat de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut, amb actors xiïtes, palestins, cristians, drusos, manorites, etc. Una utopia, vaja. Una utopia que gairebé quatlla, però que la bèstia que és la guerra ho impedeix.

Amb motiu de la lectura d’aquest llibre, he buscat aquesta Antígona. M’ha costat, però l’he trobada. I l’he llegida. I també se m’ha encongit el cor davant la fermesa d’Antígona.

És una lectura dura, perquè ens posa al davant de la transformació d’un home. Qualsevol en podria ser el protagonista i canviar tant. I, com a confessió personal de la meva ignorància, diré que no sabia què era «la quarta paret». Me n’he assabentat a les meves velleses.

Aquesta obra va guanyar el Premi Goncourt dels instituts el 2013, cosa que diu molt a favor dels estudiants francesos.

Llegiu-lo. M’ho agraireu.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016 by

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016 by

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela

L’Aplec Baix Camp fa 50 anys

29 Setembre 2016 by

Avui no parlaré de llibres. Avui escriuré sobre el programa de mà que han editat, com cada any, la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Enguany és el 50è aniversari del seu aplec. I dic «seu» perquè se l’han ben treballat i suat durant tots aquests anys.

Aquest petit llibre enguany té sorpresa. Els qui hi escriuen són els fills dels organitzadors, tots aquells que durant aquests anys han «patit»de ben a prop l’Aplec.

2016aplec01

Pel que expliquen a la «Invitació», s’ho van parlar molt; s’havia de celebrar: ¡eren 50 anys! I ho van decidir entre tots. Escriurien els fills. I així ha estat. Són les vivències d’una colla de nens i nenes que ara ja no ho són i que donen la seva visió particular de l’Aplec.

Reflexionen: «Nosaltres n’hem après i, en definitiva, ens heu fet ser qui som.» Opinen: «L’Aplec ha canviat al llarg dels anys, però potser no prou.»

Recorden i evoquen: «Gaudeixo del privilegi de ser la persona més petita que ha assistit mai a l’Aplec Baix Camp» o «Amb els llavis encara humits em dibuixa una rosa a la galta amb el seu dit». ¡No em digueu que no hi ha molta tendresa en aquests records!

També saben ser contundents: «No hem d’esperar que les coses que ens agraden passin per si soles.» I l’Aplec també va ser diversió: «Imagineu-vos el divertit que pot arribar a ser per a una nena petita posar la mà dins de l’aigua freda.» N’hi ha que el comparen amb el dia de Nadal: «L’Aplec, com el dia de Nadal en una família.»

2016aplec02

Com podeu veure, hi ha reflexions molt entranyables i que fan de molt bon llegir. També m’agrada el record de la Montserrat Roig i de Ramon Llull. Crec que aquest parell, si és que s’han trobat, es deuen entendre.

En fi, ¡bon 50è aniversari! ¡I que en siguin molts més!

Maria Pallach i Estela

2016aplec03

L’actuació del Ball de Diables de Reus va cloure l’Aplec Baix Camp 2016

La finestra de Vermeer

6 Agost 2016 by

finestravermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela