Marges

Roger Vilà Padró
Marges
Col.lecció Museu Vida Rural
Barcelona: Editorial Barcino, 2013

“Quan del país no en quedi res, encara seran dempeus els marges”

Anar a passar uns dies, sol, en un mas perdut a les muntanyes del Montsant, és una bona solución per encarar-se a tots els interrogants que se li plantegen al narrador d’aquest llibre amb un títol tan sugeridor. Vol estar sol i ho aconsegueix. “No hi ha res que em distregui d’esguardar la negror celeste”.
Fa excursions, coneix gent amant de la naturalesa come ell, fa amistat amb un gos, llegeix els clàssics que són sempre una bona companyia…
Va al poble a comprar, reseguéix la comarca. descansa, i de mica en mica es troba a si mateix. “Avui sento més que qualsevol altre dia les olors, la resina, el fonoll, el terròs “.
Pensa amb els seus, de Margalef i recorda i’última vegada que va passejar per aquelles terres amb el seu avi: “ell continuava sense dir res”. Quin silenci, el de l’avi, més eloqüent!
Es troba a si mateix, ja ho he dit, i reflexiona sobre la seva gran afició: els marges. Les pedres posades una sobre l’altra com a metàfora de la reconstrucción de la se va vida. I en un momento precís s’adona que “en un cantell d’aquests marges se m’hi ha quedat enganxat el dol”.
Ja `pot recomençar. El passat hi és sempre present, com en les construccions de pedra seca ten belles, però pot pensat esperençat en el futur.
“Ben bé no sé què hi vaig venir a fer”. Sí que ho saps i els lectors també. Has vingut a trobar-te amb la terra, la terra ancestral que si la sabem escoltar, ens parla.
Vivament recomenable per a tota els amants de la natura i del nostre Montsant.

P.S. Gràcies al Sr. Mateu de l’Ajuntament de Margalef que em va explicar què era un tormo.

Maria Pallach i Estela

Dos «vaixells de vapor»

Meir Shalev
Quina vergonya, el pare!
El Vaixell de Vapor (sèrie blava)
Barcelona: Ed. Cruïlla, 2008

Care Santos
Em venc el Cigró
El Vaixell de Vapor (sèrie blava)
Barcelona: Ed. Cruïlla, 2013

Avui tinc ganes de parlar-vos de dos llibres per a canalla (a partir de set anys). L’un és del 2008; l’altre, d’enguany. El primer és de l’escriptor hebreu Meir Shalev.

Shalev ens fa reviure, en el seu llibre, aquells moments que tots hem viscut de sentir vergonya d’algun dels nostres pares. I a vegades per motius ben poc importants, però que, per a les criatures, sí que en són, d’importants.

L’Efraïm està molt amoïnat per la manera de ser del seu pare. És diferent de tots els altres i això li costa de pair. Voldria que el seu fos un pare com els dels altres amics: normal i corrent.

Voldria un pare que no s’adormís, que no cantés a plens pulmons pel carrer, que no estigués sempre a la lluna, que fes alguna cosa útil. Voldria un pare que no només escrivís a màquina.

En fi, el seu pare, per a ell, és un drama. Però, és clar, aquest pare té cops amagats i, per aquest motiu, el seu fill se n’acaba sentint orgullós. O sigui, que mai no s’ha de tenir sensació de vergonya per tenir uns pares diferents. Són com són, i nosaltres en som fills.

Passem al segon llibre que us vull comentar. La Care Santos ens parla dels problemas amb els germans petits i ho fa amb molt d’humor i una gran dosi d’ironia.

Quan ja s’és «gran», haver de compartir habitació amb el germà petit, m’imagino que deu ser un drama seriós. I encara més si aquest germà (el Cigró) plora perquè li costa adormir-se.

Per això, el germà gran, l’Òscar, i la seva gran amiga Nora, que és fora, tenen la gran idea de canviar-lo per un altre germà. I dit i fet: ho fan.

Però el canvi acaba sent un desastre, sobretot per a l’Òscar, que ha escollit una germana, la Vanessa, que li surt rave. Tot acaba tornant al seu camí i l’Òscar s’adona que tot plegat era com havia de ser: cadascú a casa seva.

Tots dos llibres són molt interessants i, si ho haguéssim de fer, els hauríem de classificar en la línia d’exaltació dels valors tradicionals: la família, els amics, etc.

Recomenables, tant l’un com l’altre.

Maria Pallach i Estela

La llista del meus desitjos

Grégoire Delacourt
La llista dels meus desitjos
Barcelona: Edicions 62, 2013
Col·lecció El Balancí, 690

Els de Le Point diuen d’aquesta novel·la que és una petita joia i que llegint-la et sents increïblement feliç. En canvi, jo m’he sentit trista i dolguda.

La Jocelyne («Jo», per a tothom) és una dona normal. Té —segons ella— una estructura rodanxona; però s’agrada. I això és molt important. Està casada, té dos fills vius, i un marit, que, inexplicablement, estima.

La Jo és una bona persona, regenta una merceria i li agrada la feina que fa: vendre botons, fils, betes, llanes, troques, agulles de fer mitja, ganxets, i aconsellar les clientes… És afable i simpàtica. La gent se l’estima. Però ella sent dins seu una veu que li diu que «les dones sempre estan soles».

I un dia li toca l’euromilió. A partir d’aquí es pot dir que tot s’esguerra. «Els diners ¿escurcen les distàncies, acosten les persones?» Quan ja té el xec a la butxaca es fa una sèrie de plantejaments i decideix no cobrar-lo.

La feina li va bé, té un bloc de molt èxit, «Deuditsdor», que rep cada dia dotzenes de visites, organitza la venda per correu electrònic. En fi, que tot rutlla. ¿Per què vol els diners del premi?

Però…, sempre hi ha d’haver algun obstacle. Pobra Jo i la seva llista de desitjos! Es queda sense la seva rialla, la seva alegria, el seu gust per la vida.

És una dona forta i se’n surt. La frase amb què s’acaba el llibre és dura. “M’estimen. Però jo ja no estimo”.

El llibre és una lectura que obre interrogants i que, per tant, ens fa pensar.

Maria Pallach i Estela

Un gust, una cuina: La Morera de Montsant

Un gust, una cuina;
La Morera de Montsant
(Recull a càrrec d’Amàlia Cosialls, Núria Crivillé, Joan Ferran, Anna Ferran i Mariona Quadrada).
Valls: Cossetània ed., 2013.

«Si menjar només os nodrir-se, si menjar només fos satisfer la sensació física reconeguda com a gana, la cuina non existiria» afirma Mariona Quadrada en la presentació d’aquest recull de receptes aplegades a la Morera de Montsant que, com diu Amàlia Cosiallas, «és una cuina de casa», del pa amb tomaca a «aquells plats típics de les festes, els plats que podem qualificar ‘de diumenge’ com són els arrossos i certs plats de carns i peix sec o caça, tan propis a la Morera  de les diades assenyalades.»

Amanides, sopes i escudelles, arrossos, carns, truites… però també llepolies –dolços, cócs, ensaginades– i licors casolans, omplen aquest llibre que ens apropa al patrimoni gastronòmic més quotidià del Priorat, alhora que pot ser força útil, amb receptes poc sofisticades, «a aquells que saben que cuidar l’estòmac i el paladar és cuidar la felicitat i la pau de la llar.»