El guardià invisible

Dolores Redondo
El guardià invisible
Barcelona: Ed.Columna, 2013

Crec que una de les raons més clares per recomanar un llibre és explicar que, des que l’has començat fins que l’has acabat, no han passat ni vint-i-quatre hores.

Les novel·les, diguem-ne policíaques, ja ho tenen això. El lector vol saber qui és el culpable. Almenys jo, que des que era joveneta –fa molt de temps–, tinc el mal costum de mirar com s’acaba abans d’arribar al final. Cosa que no s’ha de fer.

Però la novel·la que comentem no s’acaba. És la primera d’una trilogia i, encara que sí que sabem qui és l’assassí de les adolescents, ens queden molts interrogants per respondre. I aquestes qüestions que queden sense resposta són, al meu parer, força més interessants que saber qui ha mort les noietes.

Els personatges de la mitologia popular dels boscos de Batzan també hi tenen una part important i ens agradaria saber-ne més. Els lectors hem quedat intrigats, i això és bo.
I quant a la protagonista i a la seva infància voldríem seguir-ne el fil.

¿Què és el que li passava, a la Rosario? ¿Què la va induir a fer el que va fer? ¿D’on ve tant d’odi? I el pare, ¿què? Aquesta noia, l’autora, no ens pot deixar així. Ens ho ha d’anar explicant tot. I aviat.

Maria Pallach i Estela

Cor infinit i altres poemes

Joaquim M. Bartrina,
Cor infinit i altres poemes
Edició a cura de Rosa Cabré
Pròleg de Joaquim Molas
Lleida: Ed, Punctum, 2012

Ara que tot just s’ha acabat el Carnaval, fa de bon recordar un poeta reusenc, Joaquim M. Bartrina (Reus, 1850 – Barcelona, 1880), que va morir jove i va triomfar amb un sol llibre, escrit en castellà, Algo. Ara, amb el suport de la Fundació Reddis, es publica aquest llibre de poemes en català, en edició a càrrec de Rosa Cabré i Monné.
Textos publicats a la premsa o inèdits, des de corrandes i versos satírics fins a poemes amorosos o de caire més filosòfic. Tot i que Bartrina va deixar un llibre sense publicar, Pobreta!, en aquesta edició s’ha optat per reunir tota la seva obra poètica en català.
Si sou dels que us agrada tastar els llibres de poemes començant pel mig, us proposem –per allò que han passat els dies de la disbauxa carnestolenca– donar un cop d’ull al testament del Carnestoltes Onzè, del 1872, en temps del regnat d’Amadeu I de Savoia –ara que tant es torna a parlar de Prim–, i amb una qualitat literària, gens contradictòria amb la broma, que poques vegades el Carnaval actual ha recuperat:

«Carnestoltes Onzè
rei (que en Itàlia es diu re)
rei nombrat per vostres vots,
volgut i estimat de tots,
los que rei lo vàreu fer;

veient que en aquest país los bons,
s’han amagat pels recons,
i que el vici pertot entra,
i molts tenen mal de ventre
de tant de menjar torrons;

que la política basta
del país en què vivim
ja fa olor de socarrim
i l’home més baix se gasta
quan al blanc vol fer de prim;

veient no pot ser feliç
puix mata ses il·lusions
lo pagar el lloguer del pis,
butlles i contribucions,
ha determinat morí’s…»

Podeu continuar amb qualsevol dels textos que, amb ironia i càrrega, reflecteixen inquietuds socials o endinsar-vos en els poemes d’amor. Hi sovintegen les referències locals i, pel  que m’explica un amic, sembla que algun dels poemes ha passat a la tradició oral –com molts del llibre Algo–: «Figureu-se dos sacs penjats d’una ascla;/ dins dos ous, tots los ous de tots los homs…»
Personalment, m’ha encantat el que tanca el llibre, amb un final incert –l’editora anota diversos redactats–, però sempre entenedor:

«Un pobre mestre d’estudi
d’un poble de mala mort
per entretindre la gana
trobava una diversió
estudiant los millors textos
d’antics i de moderns autors.
I estudiant més enflaquia,
mentre del poble el rector,
sens llegir el text de la Bíblia,
ni els breviaris enlloc,
força carn tirava a l’olla
i estava com un toixó.

Va morir de gana el mestre
va anar a l’enterro el rector…»