Archive for Març de 2014

El juego de Ripper

15 Març 2014

650_L342158.jpg

Isabel Allende
El juego de Ripper
Barcelona: Ed.Plaza Janés,  2014

Comentari, aquest cop, a dues veus –o a quatre mans, si ens posem davant el teclat de l’ordinador– d’aquest llibre d’Isabel Allende:

[Aràntzazu:]

No sé per què, però des del primer moment me’n va atreure: la portada, el títol, el fet que fos el primer thriller d’Allende… hi havia alguna cosa que m’impulsava a llegir-lo, tot i que feia més de vint anys que no havia llegit res d’aquesta autora.

Les novel·les d’Isabel Allende m’havien agradat, però m’havien recordat massa Cien años de soledad, de García Márquez; potser per això no n’havia llegit res més durant tant de temps. Els Reis d’enguany, molt ben aconsellats, em va portar el llibre, i… Des que vaig obrir la primera pàgina que no me’n vaig poder desprendre. ¡Que bé escriu, aquesta senyora! ¡Quin domini del llenguatge!

(Vaig llegir l’original, en castellà, amb els deixos, les paraules i fins i tot les cantarelles que jo mateixa intuïa dels dialectalismes propis de Sudamèrica. ¡Una meravella!)

¡I quin sentit del ritme! ¡Quines profunditats psicològiques dels seus personatges! ¡Quines descripcions d’ambients! ¡Quins tocs màgics i espirituals! ¡Quins…! En fi, una delícia.

[Maria:]

Durant els anys que vaig fer de llibretera (ara ja fa temps que estic jubilada), me’n vaig fer un tip, de vendre els seus llibres, però jo no n’havia llegit mai cap. Aquesta vegada, incitada per la filla amb qui escric aquests divertimenti de crítica literària, l’he agafat (en versió original, naturalment) i, sense saber com, m’he trobat immersa en un món peculiar, quasi màgic, però també angoixant, amb uns personatges que es fa difícil no estimar.

Tota la galeria de protagonistes et toquen una mica, però, sobretot i per damunt de tot, la Indiana, una dona a qui veus, sents, notes, vols estimar… I és que la Indiana té un poder d’atracció gairebé sobrenatural que li acaba sent un maledicció.

I la seva filla (l’Amanda), la quadrilla de jugadors del joc que dóna nom al llibre (tots bastant peculiars, per dir-ho discretament), el policia exmarit, la parella actual carregada de perjudicis i tota la cort d’amor que pol·lula al seu costat. Ara, a mi, qui m’ha encantat és en Miller i el seu gos, Atila. Aquesta parella m’ha robat el cor.

L’autora al final ens deixa una mica penjats, perquè sembla que el llibre s’acaba sense esplaiar-se gaire en els últims esdeveniments. Però qui escriu és ella i sap per què ho ha fet així. Ara, d’escriure, la Isabel Allende en sap un niu, i el seu llenguatge, tot i que només el llegim, sona amb una gran musicalitat.

[Aràntzazu:]

L’obra crec que està molt ben pensada i treballada. Potser al final sí que hi falten algunes pàgines que ens expliquin què els passa, als personatges, més enllà de l’última escena (que de fet ho explica, però molt breument).

La veritat és que em vaig quedar amb més ganes de llegir: tot i les 475 pàgines, hauria continuat llegint i llegint sense cansar-me’n. Després de més de vint anys de no llegir-la, potser ara és el moment de repassar tota la seva obra. Senyora Allende, sisplau, continuï fent el que sap fer tan bé: escriure.

[Maria:]

Llegiu-lo, ¡us ho passareu molt bé!

Aràntzazu Fonts Pallach
Maria Pallach i Estela

Anuncis

La volta al món amb la tieta Mame

11 Març 2014

voltamonmame

Patrick Dennis
La volta al món amb la tieta Mame
Barcelona: Quaderns Crema, 2014
Col Biblioteca mínima, 195

Riure. Això és el que provoca llegir els llibres de Patrick Dennis sobre la seva tieta Mame. ¡Riure, riure i riure! En cada nova aventura i peripècia estrafolària, penses: «I ara ¿com se’n sortirà?» Doncs, sortint-se’n, ¡així de fàcil!

Sempre que es llença de cap a qualsevol situació, per absurda que sigui, cau de quatre potes, com el millor dels felins, i ¡a continuar vivint!

És cert que hi ha episodis inversemblants, però la gràcia és que els fa versemblants, i t’hi trobes com a casa. Tot és possible amb la tieta Mame, tot és possible, i la rialla dibuixada o desbordant se’ns fa present al llarg de tota la lectura.

Esbojarrada, somiadora , simpàtica, beneitona, divertida i alegre. La tieta Mame és tot això i molt més. Llegiu-la, val la pena: l’optimisme i les ganes de riure que us aportarà no tenen preu.

Aràntzazu Fonts Pallach

La tieta Mame

10 Març 2014

tietamame

Patrick Dennis
La tieta Mame
Barcelona: Quaderns Crema, 2010
Col. Biblioteca mínima, 183

Em vaig enamorar de la tieta Mame quan encara parlava en castellà, o sigui, cap allà el 1958, quan l’editorial Luís de Caralt la va publicar a la col·lecció Gigantes.

Aquesta tieta era fascinant, era un personatge tan diferent de totes les tietes hagudes i per haver, que seguir-li les aventures em va deixar amb la boca oberta.

Per tant, em va satisfer molt veure que el 2010 Quaderns Crema la publicava en català i amb èxit, perquè n’han publicat, ara fa poc, la segona part: La volta al món amb la tieta Mame.

L’Amèrica des dels anys vint passa per davant dels nostres ulls de la mà de l’extravagant, inquieta, simpàtica, demòcrata, amant de la justícia i sense cap mena de manies: tieta Mame.

Com més estrafolàries són les propostes, més s’hi llença. I no li fa res d’estavellar-s’hi: sempre és capaç de tornar-se a aixecar, i amb més ganes que mai.

Optimista fins al moll de l’os, ens l’encomana, aquest optimisme, i a fe de Déu que tots en necessitem. I una mica de diversió. I d’extravagància, també. Que la vida, de natural, ja és prou grisa.

Va, llegiu-la i divertiu-vos-hi.

Maria Pallach i Estela

El nét del pirata

3 Març 2014

netpirata

Manuel Cuyàs
El nét del pirata
Barcelona: Ed. Proa, 2014
Col·lecció A tot Vent, 609

Febrer del 2014. El temps passa, de pressa o a poc a poc, segons com li va a cadascú. Aquí m’estic, amb una convalescència de grip que no s’acaba mai i les orelles avariades. La cosa fotuda és que a cada bugada hi perdo un llençol, i l’aixovar se m’acaba.

Tonta com estic aquests dies, la meva filla segona em va donar aquest llibre: «Té, és d’aquell senyor que sempre dius que t’agrada llegir a El Punt/Avui.» I jo, contenta. El vaig començar em sembla fa dos dies i ja l’he acabat.

¿Per què passa que ens agrada llegir les memòries de la gent? Si fa no fa, tothom (parlo de la gent «normal») acaba vivint el mateix, i la història dels uns s’assembla extraordinàriament a la dels altres. I és que la quotidianitat té alguna cosa que ens atrapa, que fa que la lectura se’ns faci més nostra.

Mentre llegia, pensava que (tot i que l’autor és força més jove que jo) explicava escenes que jo també havia viscudes. I això és molt curiós. M’ha agradat, aquest llibre d’en Cuyàs: es llegeix molt bé i explica, amb una senzillesa que és molt d’agrair, tota una època en una ciutat com Mataró.

Hi ha fragments que ja els havíem llegit en els seus articles al diari; però, tot i així, hem continuat trobant-hi el seu puntet. I ens hem assabentat de com era aquest país nostre en un lloc i en un temps determinat. Com ja he dit, fa de molt bon llegir i és força recomanable.

Maria Pallach i Estela