Isabel Allende
El juego de Ripper
Barcelona: Ed.Plaza Janés, 2014
Comentari, aquest cop, a dues veus –o a quatre mans, si ens posem davant el teclat de l’ordinador– d’aquest llibre d’Isabel Allende:
[Aràntzazu:]
No sé per què, però des del primer moment me’n va atreure: la portada, el títol, el fet que fos el primer thriller d’Allende… hi havia alguna cosa que m’impulsava a llegir-lo, tot i que feia més de vint anys que no havia llegit res d’aquesta autora.
Les novel·les d’Isabel Allende m’havien agradat, però m’havien recordat massa Cien años de soledad, de García Márquez; potser per això no n’havia llegit res més durant tant de temps. Els Reis d’enguany, molt ben aconsellats, em va portar el llibre, i… Des que vaig obrir la primera pàgina que no me’n vaig poder desprendre. ¡Que bé escriu, aquesta senyora! ¡Quin domini del llenguatge!
(Vaig llegir l’original, en castellà, amb els deixos, les paraules i fins i tot les cantarelles que jo mateixa intuïa dels dialectalismes propis de Sudamèrica. ¡Una meravella!)
¡I quin sentit del ritme! ¡Quines profunditats psicològiques dels seus personatges! ¡Quines descripcions d’ambients! ¡Quins tocs màgics i espirituals! ¡Quins…! En fi, una delícia.
[Maria:]
Durant els anys que vaig fer de llibretera (ara ja fa temps que estic jubilada), me’n vaig fer un tip, de vendre els seus llibres, però jo no n’havia llegit mai cap. Aquesta vegada, incitada per la filla amb qui escric aquests divertimenti de crítica literària, l’he agafat (en versió original, naturalment) i, sense saber com, m’he trobat immersa en un món peculiar, quasi màgic, però també angoixant, amb uns personatges que es fa difícil no estimar.
Tota la galeria de protagonistes et toquen una mica, però, sobretot i per damunt de tot, la Indiana, una dona a qui veus, sents, notes, vols estimar… I és que la Indiana té un poder d’atracció gairebé sobrenatural que li acaba sent un maledicció.
I la seva filla (l’Amanda), la quadrilla de jugadors del joc que dóna nom al llibre (tots bastant peculiars, per dir-ho discretament), el policia exmarit, la parella actual carregada de perjudicis i tota la cort d’amor que pol·lula al seu costat. Ara, a mi, qui m’ha encantat és en Miller i el seu gos, Atila. Aquesta parella m’ha robat el cor.
L’autora al final ens deixa una mica penjats, perquè sembla que el llibre s’acaba sense esplaiar-se gaire en els últims esdeveniments. Però qui escriu és ella i sap per què ho ha fet així. Ara, d’escriure, la Isabel Allende en sap un niu, i el seu llenguatge, tot i que només el llegim, sona amb una gran musicalitat.
[Aràntzazu:]
L’obra crec que està molt ben pensada i treballada. Potser al final sí que hi falten algunes pàgines que ens expliquin què els passa, als personatges, més enllà de l’última escena (que de fet ho explica, però molt breument).
La veritat és que em vaig quedar amb més ganes de llegir: tot i les 475 pàgines, hauria continuat llegint i llegint sense cansar-me’n. Després de més de vint anys de no llegir-la, potser ara és el moment de repassar tota la seva obra. Senyora Allende, sisplau, continuï fent el que sap fer tan bé: escriure.
[Maria:]
Llegiu-lo, ¡us ho passareu molt bé!
Aràntzazu Fonts Pallach
Maria Pallach i Estela
Ca l'Isidre 