Archive for gener de 2016

Vae Victus

3 gener 2016

vaevictus

Albert Sánchez Piñol
Vae Victus
Barcelona: Edicions La Campana, 2015
La Campana, 371

«Els homes d’en Carrasclet van començar a perdre
la paciència molt aviat. Reus! Calia alliberar Reus!»

 Estic amb el Vae Victus. I deixeu-me dir-vos que en Martí Zuviría Camesllargues ja m’és com de la família. Vaja, que li tinc un cert “carinyo”.

Ara ja l’he acabat. Quan el diumenge 6 de desembre vam ser a la presentació del llibre a Capçanes (envoltats de miquelets) —que, per cert, va ser multitudinària i molt participativa (perquè després diguin que la gent de comarques no tenim gaire pes “específic”)—, encara anava per una mica més de la meitat.

Per començar, em declaro fan de l’autor. Em va agradar La pell freda, em va agradar Pandora al Congo i amb Victus vaig aprendre moltes coses que no acabava de saber del tot. I crec que tots li hem d’agrair que hagi posat a l’abast de tants lectors l’epopeia que els nostres avantpassats van dur a terme en aquella època. Això, ja ho ha dit molta gent, però és que és cert.

Anem per parts. La d’Amèrica («Americanus») és una mica com una noveŀla d’aventures que es llegeix molt bé. I també és educativa. Els principals protagonistes —el Caesar, la Mausi i l’Avi (si l’un humà; l’altre encara més)—, des del nostre punt de vista, són uns grans personatges.

Però em delia per arribar a la segona part, la que parla del nostre Carrasclet: «Hispaniensis». ¡Quanta història desconeguda! ¡I caram, el Carrasclet! Tot un personatge. No és per explicar, és per llegir. I recuperem el Camesllargues. La seva trobada amb el Jimmy és d’antologia.

Quan el veu, queda estupefacte, tot i que ja sap que estava empresonat, però n’ignorava les condicions.

—Sóc jo.
—Mon Dieu… Mon Dieu… C’est toi.

I després d’abraçar-lo, que ja és mèrit, li pregunta:

—Déu meu, ¿qui t’ha fet això?
—Tu.

Aquest diàleg tan senzill i de tan poques paraules és un resum de l’estranya relació entre els dos personatges.

Carrasclet i els seus homes s’havien posat entre cella i cella alliberar Reus, i ho van fer desobeint els consells de persones amb més coneixement de causa.

I, quan finalment alliberen Reus, comenta: «Era un recinte amb la lletjor de les coses velles sense la bellesa de les coses antigues.» La relació entre el nostre Carrasclet i el duc de Berwick també té el seu puntet (pàg. 360).

El Carrasclet li engalta: «¿I, a mi, què collons m’importa Navarra? La meva pàtria no és a l’Oest, sinó al Sud, i és diu Catalunya!»

«Hispaniensis»

acaba magníficament i amb unes frases d’aquelles.

La tercera part («Magna parens») ja és una mica més rocambolesca. La retrobada amb l’Anfan és una mica agafadaper la punta dels cabells. Però està bé que sigui justament ell qui l’ajudi a venjar-se d’en Verboon.

La quarta part («Australis») ja torna a ser de noveŀla d’aventures, però, punyeta, s’empassa amb interès, i ¿què volem d’una noveŀla? Passar una bona estona. I els lectors normals, com ara jo, volem llegir a gust, passar-nos-ho bé, aprendre algunes coses, sentir-nos identificats amb algun personatge i patir per ells, fruir amb ells, plorar amb ells, riure amb ells, viure amb ells…

Gaire, gaire, no ens interessa «l’ambició del marc geogràfic que s’eixampla excessivament», ni la «veracitat històrica» referent a l’últim apartat. No busquem tres peus al gat. És per mi, lectora del carrer, un bon llibre. Llegiu-lo, per favor. Aprendreu moltes coses i us ho passareu bé. Gràcies.

Maria Pallach i Estela

Anuncis