Archive for Desembre de 2015

Noves lectures de tardor

12 Desembre 2015

He fet, millor dir, hem fet vacances de tardor. D’aquesta tardor del 2015 en la qual els arbres no sabien quan havien de començar a canviar els colors de les fulles i els bolets tampoc no sabien si sortir a treure el cap o no.

De tota manera, mentre pujàvem per la muntanya de Montserrat (hi hem passat els dies de vacances tardorals), la meva neboda comentava que que bonics estan els boscos amb la gamma de colors propis de l’època.

lasega

Martí Domínguez. La sega
Barcelona: Proa, 2015.
Col·lecció A Tot Vent, 640

Ho sabíem. Veure-ho escrit, llegir-ho en forma novel·lada és una altra cosa. Maquis i Guàrdia Civil. La lluita aferrissada dels uns contra els altres, dels altres contra els uns. I al bell mig, els masovers.

L’autor, alhora que ens explica què passava per les muntanyes veïnes a causa de la lluita entre els dos bàndols, ens dóna una lliçó de la vida a pagès i del viure difícil, sobretot per a les criatures que havien d’ajudar a les feines del camp, si el pare l’havien fet desaparèixer (o sigui, l’havia assassinat impunement la benemèrita).

I és també un sentit homenatge als mestres represaliats de la República (Don Arcadi), que, tot i les dificultats, procuraven inculcar als alumnes que s’interessessin per la seva quotidianitat i que ho observessin tot amb uns altres ulls. Però (sempre hi ha peròs) «de vegades tot ho tenim en contra i cal abandonar-nos, és inútil resistir».

Les ànsies de llibertat dels maquis i dels qui els ajuden es fan paleses a les pàgines de La sega. Com diu la Teresa: «I no ho hem fet, perquè creiem en el que lluiteu, i perquè volem viure lliures!».

Les pàgines de les barbaritats comeses per ambdós bàndols estan compensades per les descripcions dels paisatges, les feines, les accions de les bones persones. Tot plegat, explicat amb molta tendresa i molt d’amor.

Aquesta lectura m’ha afectat força perquè ho sabia, però no ho sabia. I penso que està molt bé explicar-ho amb tanta naturalitat, com aquell qui res. Però queda escrit i pot ser llegit per molta gent. Almenys, així ho espero.

noplorar

Lydie Salvayre. No plorar
Barcelona: Anagrama,2015.
Col·lecció Llibres Anagrama, 14

¿Tota una vida resumida en uns quants dies de llibertat i una nit d’amor? Aquest llibre m’ha sorprès i suposo que ha estat així perquè n’esperava tota una altra cosa.

Una mica bleda, sóc: confiava més en la història d’amor de la protagonista amb el pare de la seva filla i menys en la història de la política. Però no.

Hi ha molt de la vida quotidiana dels pobles que es van despertar del tot amb la República i la guerra que va venir després. Les partions als pobles entre els dos bàndols. Sempre la dualitat; es veu que no hi ha res a fer.

També és curiós que, entremig dels records de la mare de la protagonista, s’hi colin les experiències negatives de George Bernanos. I en parla força. És la comparació de les vivències d’una dona com tantes amb les experiències d’un escriptor d’anomenada. Sembla que les dues trajectòries no siguin gaire comparables, però sí.

I també llegint-lo he tirat enrere i m’he recordat del nostre conegut i amic Isidor Fornies, que em parlava del llibre de Bernanos Els grans cementiris sota la lluna, que jo no he llegit mai.

I Déu n’hi do tot el que l’autora ens explica dels conflictes personals d’en Bernanos, que va començar creient en la «Cruzada» i va acabar fastiguejat i posat a la llista negríssima dels enemics del «Régimen». I en cito una frase: «La gent no són monstres, només són les circumstàncies que són monstruoses.»

És com un examen dels perquès, sense arribar a saber-ne els motius. I n’hi ha per plorar, i tant que sí, però la Montse, al final de la seva vida, només recorda «aquells dies meravellosos de llibertat de l’agost del 36».

Aquest record és el que l’ha fet viure i tirar endavant. «De tots els seus records, la mare n’haurà conservat el més bonic, intens com una ferida. La resta, esborrats.»

¡Que humans que som!

Maria Pallach i Estela

Anuncis

Aplec de cançons populars catalanes

9 Desembre 2015

cobertaaplec

Aplec de cançons populars catalanes. Cels Gomis i Mestre (1841-1915)
Edició a cura de Salvador Palomar.
Pròleg d’Emili Samper
Reus: Carrutxa (Migdia serveis culturals), 2015

Aplec de cançons populars catalanes. Cels Gomis i Mestre (1841-1915) manlleva, en part, el títol del treball que publicà l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana de 1882, «Aplech de cansons populars catalanas», aplegades majoritàriament per Gomis. Aquest recull fou la primera publicació de Gomis específicament dedicada a l’estudi del folklore i una de les moltes aportacions que féu al coneixement de la cançó popular en l’àmbit català i de l’Estat espanyol. Efectivament, Cels Gomis destaca, en el conjunt de la seva obra sobre el folklore, com a entusiasta col·lector de cançoner, especialment del que podem classificar com a cançons curtes —cobles, corrandes o follies, com li agrada d’anomenar-les—, però també de cançons narratives més llargues, romanços o balades.

La publicació, que reprodueix diversos treballs —com el que motiva el títol— i aplega altres materials que es troben al Fons «Cels Gomis i Mestre» de l’Arxiu de Reus, no vol ni pot ser l’edició integral del seu cançoner. Té la voluntat, en la commemoració d’aquest centenari, d’apropar-se a un dels àmbits més rics en la recerca de Cels Gomis, perquè malgrat l’extens corpus de textos per a cantar que aplegà, a l’igual que fa amb altres àmbits de la literatura popular, no arribà a publicar específicament cap cançoner. Corrandes o cançons infantils són, com refranys, creences o rondalles, testimonis per a copsar una visió del món, la mentalitat de les classes populars del seu temps vers el seu entorn o els fenòmens de la natura, tot i que era ben conscient de la importància de la cançó com a eina de comunicació entre les persones, d’expressió de sentiments i d’idees, que acompanya la monotonia d’un determinat treball o possibilita l’esbarjo i la festa.