Avui no parlaré de llibres. Avui escriuré sobre el programa de mà que han editat, com cada any, la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus. Enguany és el 50è aniversari del seu aplec. I dic «seu» perquè se l’han ben treballat i suat durant tots aquests anys.
Aquest petit llibre enguany té sorpresa. Els qui hi escriuen són els fills dels organitzadors, tots aquells que durant aquests anys han «patit»de ben a prop l’Aplec.
Pel que expliquen a la «Invitació», s’ho van parlar molt; s’havia de celebrar: ¡eren 50 anys! I ho van decidir entre tots. Escriurien els fills. I així ha estat. Són les vivències d’una colla de nens i nenes que ara ja no ho són i que donen la seva visió particular de l’Aplec.
Reflexionen: «Nosaltres n’hem après i, en definitiva, ens heu fet ser qui som.» Opinen: «L’Aplec ha canviat al llarg dels anys, però potser no prou.»
Recorden i evoquen: «Gaudeixo del privilegi de ser la persona més petita que ha assistit mai a l’Aplec Baix Camp» o «Amb els llavis encara humits em dibuixa una rosa a la galta amb el seu dit». ¡No em digueu que no hi ha molta tendresa en aquests records!
També saben ser contundents: «No hem d’esperar que les coses que ens agraden passin per si soles.» I l’Aplec també va ser diversió: «Imagineu-vos el divertit que pot arribar a ser per a una nena petita posar la mà dins de l’aigua freda.» N’hi ha que el comparen amb el dia de Nadal: «L’Aplec, com el dia de Nadal en una família.»
Com podeu veure, hi ha reflexions molt entranyables i que fan de molt bon llegir. També m’agrada el record de la Montserrat Roig i de Ramon Llull. Crec que aquest parell, si és que s’han trobat, es deuen entendre.
En fi, ¡bon 50è aniversari! ¡I que en siguin molts més!
Maria Pallach i Estela
L’actuació del Ball de Diables de Reus va cloure l’Aplec Baix Camp 2016
Ca l'Isidre 