La terrissa a Catalunya

Alfons Romero, Joan Rosal
La terrissa a Catalunya
Figueres: Brau edicions, 2014

 

És ben bé tòpic parlar de com s’ha accelerat el temps històric en els canvis i transformacions de la manera de vida o l’ús de determinats objectes, matèries primes o tecnologies. Quan l’expressió rebobinar –com a figura repensar o de de fer marxa enrere en una actitud abraonada– pot esdevenir tan incomprensible per les generacions més joves, que ja no han conegut la cinta de casset, n’és un bon exemple.

En aquest context de canvi de materials i tecnologies, pot semblar força llunyà el temps en que el fang, l’argila cuita, era la matèria primera d’una ingent quantitat d’objectes quotidians, a banda del seu ús en la construcció d’habitatges. En menys d’un segle, els atuels de terrissa han deixat de ser comuns i, fins i tot, indispensables per a la vida diaria, abandonats i abocats la riera. considerats peces d’art popular o patrimoni cultural, testimoni d’unes formes de vida del passat. La facilitat en les comunicacions, l’evolució de les tècniques de fabricació ceràmica ha possibilitat una elaboració més industrial dels objectes de terrissa que mantenen el seu ús i, alhora, ha possibilitat als artesans i artistes, experimentar amb nous materials i noves textures.

Apropar-se al coneixement de la terrissa popular és per tant, apropar-se a un passat prou recent en el curs de la història i ben llunyà quant a formes de vida. La terrissa ens ajuda a entendre una societat amb unes necessitats comunes que, en cada territori generaven solucions semblants però amb particularitats pròpies. Les necessitats comunes: cuinar els aliments, transportar líquids, emmagatzemar queviures… obligaven a disposar d’atuells adequats –de terrissa o altres materials– per aquestes funcions. I, alhora, cada centre de producció, condicionat per la matèria prima, el tipus d’argila més l’abast, però també pels costums, la història i les peculiaritats de cada indret generava objectes amb característiques específiques. Amb àrees especialitzades en terrissa per al foc i altres per a contenir líquids, amb centres d’abast local i altres que comercialitzaven els seus productes a partir del transport a bast o pel riu, arribant a territoris molt més extensos. Produccions utilitàries per a l’ús diari, però també objectes amb finalitats decoratives o vinculats als rituals de religiositat i festa, joguines i estris sonors. Treball de terrissers –escudellers, ollers, gerrers, rajolers… si altres denominacions vinculades a un tipus de producció– i una riquesa patrimonial enorme quant a lèxic i formes, tècniques i acbats, constitueixen un bagatge que ha estat objecte de nombrosos estudis.

El treball d’Alfons Romero i Joan Rosal, La terrissa a Catalunya aporta una visió de conjunt d’aquest patrimoni material, presentada en funció dels centres de producció. Alfons Romero és president de l’Assocaició Catalana de Ceràmica, membre del consell de redacció del Butlletí Informatiu de la Ceràmica i ha publicat diversos treballs sobre els obradors de tenalles i gerres de diversos indrets de l’estat espanyol. Joan Rosal és vicepresident de l’Associació i també forma part del consell de redacció del Butlletí, ha investigat sobre ceràmica medieval i postmedieval, iha publicat treballs sobre diversos centres terrissers, ocupant-se també del lèxic dels oficis.

Amb una bona edició, visualment atractiva, els autors ens proposen un viatge per la terrissa de Catalunya, amb notes sobre les poblacions i els seus obradors i ressenyant peces representatives. Un recorregut plaent que des de l’admiració per la sobrietat altament estètica, com la defineixen, de les peces ens fa descobrir aspectes de la història. Un excel·lent recull de peces conservades en museus i en col·leccions particulars, la majoria antigues, però també alguna d’elaboració recent, amb un glossari final, biblografia i una relació de les institucions que compten amb aquests fons etnogràfics fan d’aquesta publicació un llibre de referència per a les persones interessades en el tema.