La finestra de Vermeer

Pere Rovira
La finestra de Vermeer
Barcelona: Editorial Proa, 2016
A Tot Vent, 646

Algú que sabia que Les guerres del pare, publicat el 2013, m’havia agradat em va regalar aquest dietari: «Té, a veure si t’agrada tant com l’altre.» Era abans de Sant Jordi. El vaig començar, però el vaig deixar; no sé exactament per què.

De totes maneres, el tenia al tamboret del costat del llit, amb altres que feien cua o que estaven a mig llegir. Ara, en arribar l’estiu, és un dels que m’he endut a Albarca (que ja sabeu que és on acostumo a passar una bona part de la calor).

Bé, m’agrada com escriu aquest senyor. Força de les coses que explica, em sonen a quotidianitat. És curiós que les orenetes, els falziots, els ametllers florits («A mig aire de la serra…») siguin una part tan important del seu paisatge com ho és del meu (i de molts altres, suposo).

La meva mare, de Tarragona, em trucava per dir-me que a les muralles ja hi havia falziots. I la meva germana gran, des del Priorat, em truca per dir-me que ja han arribat les orenetes. I no ens deixem els grans poca-vergonyes: els pardals. Aquí, l’autor m’ha recordat Jaume I. Quines tonteries, ¿no? Però tot això fa que el llegeixi amb més atenció i m’hi senti més implicada.

Aquest dietari del 2013 està escrit d’una manera tan —diguem-ne— normal, sense pretensions, i és tan sincer (o almenys ho sembla, cosa que també té mèrit), que flueix bé, i de tant en tant penso que l’autor té tota la raó, o penso que s’embranca; però què hi farem: tots tenim dret a una opinió que no necessàriament ha de ser la majoritària.

I quan parla del menjar és una pura delícia. Les seves menjades a la Fonda dels Àngels de Montblanc, els seus tecs al Delta, les tertúlies amb el seus amics a la sobretaula, les begudes, tot li és motiu per fer una detallada explicació en què el lector acaba participant.

I també he de dir que m’ha fet una certa gràcia que parli tan bé d’en Jaime Gil de Biedma. Mentre vaig treballar a la Llibreria, sempre hi va haver a les prestatgeries un exemplar de Las persones del verbo. Jo sabia que de tant en tant algú el demanaria. I poder dir que sí em satisfeia.

A La finestra de Vermeer la vida diària de l’autor hi és reflectida tal qual: les visites al metge, els temors davant d’un possible càncer, les incongruències mèdiques, la història del seu enamorament tan sentida i ben explicada (quantes vegades diu que fa 34 anys que estan junts…), l’alegria dels fills, l’enyorament per la filla que se’n va lluny… En fi, la vida. Però explicada amb naturalitat. O és així com jo ho he vist. Llegiu-lo, us pot agradar.

Maria Pallach Estela