La chica danesa

David Ebershoff
La chica danesa
Barcelona : Editorial Anagrama, 2015
Panorama de Narrativas, 477

No diré que hi hagi llibres que passin sense pena ni glòria, però sí que la majoria de lectors els valora poc (a part d’uns quants que sí que hi saben veure el puntet). Aquest és el cas de La chica danesa. Publicat al juny del 2001, fins que no ha arribat a la pantalla gran, no ha despertat un interès més generalitzat. La segona edició va ser al novembre del 2015. O sigui que ha plogut bastant.

Jo no he vist la pel·lícula (els meus dies de cinema es van acabar) però en vaig llegir crítiques i també en vaig sentir comentaris. I, és clar, em va picar el cuquet de la curiositat. Els humans som així (per sort).

Tenint en compte que tot plegat passava cap al primer terç del segle XX, la història és ben actual i, salvant les distàncies, tots els problemes que l’Einar/Lili va tenir poden ser trasplantats al nostre segle XXI.

Però em pregunto si, ara, cap Greta seria tan comprensiva amb el seu Einar. A mi em sembla que no. Crec que els Einar actuals han de lluitar tots sols per esdevenir Lili.

Tirant enrere i considerant-ne les circumstàncies, crec que és d’admirar, i també és sorprenent, que en aquells temps algun metge tingués en compte aquests problemes i s’esforcés a solucionar-los.

Però tants sofriments ¿valien la pena? Tant de quiròfan, tantes convalescències llargues, tanta morfina cada dia… ¿per a què? Tant la Greta com l’Einar/Lili, el Carslisle, el Hans, l’Henrik, tots ballen aquest ball que va tenir un final incert. ¿De debò que calia? Llegiu i opineu.

Maria Pallach Estela

 

El llibre dels Baltimore

Joël Dicker
El llibre dels Baltimore
Barcelona: La Campana Editorial, 2016
La Campana, 379

Som a l’estiu. Fa calor. Volem un llibre que ens distregui, que sigui àgil de lectura, que hi passin moltes coses, que tingui molt de diàleg, que els protagonistes tinguin el seu «chic», o sigui, que ens facin pensar: ¿com viuen aquesta colla?, ¡quina sort! o —depèn del cas— ¡quina pena!

I, si a més vau llegir el que l’autor va publicar el 2012 (La veritat sobre el cas Quebert), ja està, ja teniu la lectura idònia, tant per seure sota d’un arbre com a la vora de la piscina, o perquè se us ompli de sorra a la platja ben a prop de les onades, mentre vigileu, o no, la canalla.

I té un altre avantatge: la lletra és bastant gran, amb la qual cosa les pàgines passen de pressa i amb quatre dies ja l’haureu enllestit. I us haurà agradat. Vaja, jo així ho crec; si no, no us el recomanaria. Ja sabeu que si us parlo d’un llibre és perquè m’ha agradat. No enganyo.

Maria Pallach Estela