Archive for Desembre de 2014

Poemes de Nadal i de Setmana Santa

23 Desembre 2014

Cub. flotacio

David Jou,
Poemes de Nadal i de Setmana Santa
Barcelona: Viena edicions, 2014
Col. Poesia, 182

Enguany hem triat David Jou com a autor del poema que hem posat, com cada any, a l’aparador de la nostra llibreria. Per als qui no el conegueu, penseu que és un poeta nascut el 1953. Profundament creient, ha sabut trobar un magnífic equilibri entre ciència i creences.

Els poemes que hi ha en aquest llibre (tant els de la Bíblia com els de Setmana Santa, passant pels de Nadal), són tots d’una religiositat tan profunda i sentida que, sense saber com, els versos van passant i el lector se sent amarat d’un amor invisible que entra molt endins i li pot fer sentir alguna cosa inexplicable.

Gràcies, Creador, d’haver cregut
que valia la pena crear el món.
Gràcies, Crist, d’haver cregut
que en els humans hi ha alguna cosa a ser salvada.
Gràcies, Esperit, de creure encara
que val la pena acompanyar-nos en la història.

Ell mateix diu: «De vegades em pregunten per què crec —una pregunta habitual i ben legítima, de la nostra època. No sé ben bé què dir: és tan simple i tan complicat alhora, tan lluminós i tan incert!»

Els seus poemes, semblen ben senzills i ben clars i entenedors, però entren i fan pensar. Crec que és el que necessitem: pensar.

Quan parlem del silenci de Déu, n’estem segurs, que Déu ha callat?

Tot llegint aquests poemes i les reflexions de l’autor, em surt la vena de la religiositat sentida i profunda que dec portar a dins meu. Oblidada durant molt de temps —massa—, d’uns anys ençà em torna a aflorar.

Els poemes de Nadal parlen, amb tendresa, dels records.

Quan els fills es fan grans, fa mandra fer el pessebre,
ja no hi ha aquell caliu d’ulls meravellats,
de mans petites i d’innocència ingènua
que us reclamaven fer-ho, impacients i fascinats.

També l’autor toca de peus a terra i mira al seu voltant.

Et tancaran, a la vida, tantes portes!
«tot és ple», «no hi ha lloc», «no et volem», «fora d’aquí!».

Però (sempre hi pot haver un però):

pot passar, de sobte, el gran prodigi:
els qui ho hem viscut en diem Nadal.

¡Bones festes!

Maria Pallach i Estela

Anuncis

Cançons de Nadal

18 Desembre 2014

cannadal

Cançons de Nadal
Recollides a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya,
a cura de Ramon Vilar i Pilar López.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014

El repertori musical constitueix un dels llegats patrimonials més significatius que la celebració del Nadal  ha aportat a la nostra cultura. Tonades i, també, cançons amb lletres que fan referència al naixement de Crist recreat per una visió popular que, partint de la narració evangèlica, aporta elements de proximitat i incorpora tradicions apòcrifes.

El volum recull una mostra dels resultats de la tasca realitzada per les missions de l’OCPC entre 1922 i 1936. Es tracta doncs de versions obtingudes de la memòria personal, en indrets concrets.

La selecció que té com a objectiu donar a conèixer a la societat actual aquest patrimoni. Uns temes que en l’actualitat, només en alguns casos, es conserven oralment i es transmeten en versions homogeneïtzades per influència de l’escola o el mitjans.

Hi trobareu des d’una cançó de Sant Nicolau, amb les inevitables referències a la mort del gall –«la gallina que encontramos/ manda el rei que la matamos»– del Maestrat, o una de fer cagar el tió, de la Segarra; a moltes cançons de pastors. No és un cançoner d’ús immediat però permet comparar versions, aportant materials valuosos per a estudis etnomusicològics o etnolingüístics. A més de les melodies nadalenques i els seus textos, la publicació inclou un estudi sobre les particularitats musicals i les vinculades al text. També mostra les fotografies dels informants, al costat dels documents corresponents.

Les dones de la Principal

5 Desembre 2014

donesprincipal

Lluís Llach,
Les dones de la Principal
Barcelona:  Editorial Empúries, 2014
Col. Narrativa, 468

¿Som totes les dones del país, les dones de la Principal? Potser sí que totes plegades portem un gen que ens fa ser com som, un gen comú que ens agermana i que fa que, quan les coses van mal dades, puguem agafar tranquil·lament les regnes del que sigui i menar-ho a bon port (o millor dit: menar-ho al port que ens sigui més convenient).

I aquesta manera de ser no ens fa ni millors ni pitjors. No. El que ens fa és supervivents.

Aquestes dones de la Principal —tres (totes, Maria)— són a la seva manera una mostra de la nostra manera de ser. I no ens deixéssim l’Úrsula, també protagonista omnipresent, tan important o més que les tres de la nissaga.

Tot i que la novel·la ens explica força coses, ens agradaria saber-ne més. Més. Sobretot de la tercera Maria, la Costa, que passa pel llibre de puntetes. I (entre nosaltres) també deu haver tingut una vida interessant, per dir-ho d’alguna manera (per força, sent qui eren els pares).

Ens pregunten: «¿Que us ha agradat el llibre nou del Llach? ¿Més o menys, que l’altre?» Aquestes són, diguem-ne, preguntes trampa. Perquè són dos llibres molt diferents. El primer tenia, a trossos, un alè èpic que se t’enduia. Ja vaig explicar, al seu temps, que em va fer plorar. Aquest és diferent, almenys per mi, que tampoc no sóc cap entesa. Només lectora i prou.

He passat molt bones estones tot llegint-lo. M’hi he trobat llocs coneguts i fragments sorprenents, explicats amb tota la naturalitat del món.

¿És de veritat una història «sense justícia, sense moral, sense penediment, sense càstig, sense ètica…», com diu la mateixa novel·la? Jo crec que no, perquè té la seva justícia, la seva moral; potser no hi ha penediment ni càstig, però sí una certa ètica.

És una bona història. Llegiu-la i ja veureu el què…

Maria Pallach i Estela