Vanessa Diffenbaugh
El llenguatge secret de les flors
Barcelona: Edicions 62, 2012
La Victòria necessita coratge (protea) per superar tots els obstacles (vesc) i recomençar (narcís de muntanya). Però ella és una enciclopèdia en tot el que es refereix a les flors. Elles li donen una raó per viure.
¿És possible que una criatura de només nou anys tingui acumulat dins seu tant de ressentiment, tanta rancúnia, tanta malvolença contra tothom i contra tot, i que, a pesar d’això, tingui una ànima delicada que fa que l’entesa entre ella i les flors sigui perfecta?
Ella, la Victòria, és així. Abandonada en néixer, retornada per totes les mares d’acollida a causa del seu mal caràcter, arriba al límit dels 10 anys a les mans de l’Elisabeth, que l’acull de bon grat. Però la nena és recelosa, no es refia de ningú ni de res, i tot acaba molt malament. La tornem a trobar quan ja ha fet divuit anys i ha de campar per si sola. Intenta refer la seva vida independent amb allò que ella coneix més bé: les flors. I se’n surt, i es va obrint a poc a poc; però queda embarassada, i aquest fet li retorna les antigues pors. Les pàgines referents a la seva maternitat, penso que són la millor cosa de la novel·la. Durant tres setmanes passa de l’emoció més gran a la més gran desesperança. No pot. És incapaç de ser una bona mare. I pren la gran decisió: la portarà a un lloc i amb algú que la cuidarà com ella sap que no podrà fer.
El final potser és massa happyend, tot i els interrogants que s’obren, i no és que pensi que la protagonista no se’l mereixi, aquest final feliç. En fi, aquesta novel·la m’ha agradat molt, i m’ha dit moltes coses. Queda recomanat. I per l’autora, èxit (llorer).
Maria Pallach i Estela
Ca l'Isidre 