Archive for Octubre de 2016

Hem tornat a l’escola

22 Octubre 2016

Ens va semblar que 50 anys eren bastants anys, prou per trobar-nos tots plegats i proposar-nos, entre altres coses molt diverses, fer-ne un llibre commemoratiu.

Al llibre 50 anys d’Escola Mowgli: 1965-2015 hi havia d’haver fotografies (vam fer una crida) i articles dels exalumnes (també vam fer una crida). Calia que hi escrivís, només faltaria, la directora d’aleshores i el director actual, és clar. També algú que d’alguna manera hi estigués ficat.

¿Potser l’arquitecte de l’escola vermella? ¿Potser algun pare o alguna mare dels primers alumnes? ¿Potser persones relacionades amb l’ensenyament? ¿Potser algun professor que també fos pare? ¿I un que fes una mica d’història? ¿I el dissenyador del logo? Aquest sí, ¡sens falta!

I a empentes i rodolons vam començar a treballar per confegir el llibre. Es van recollir moltes fotografies. Es van anar arreplegant els escrits a poquet a poquet; n’hi van haver uns quants que van arribar al límit de temps, però tots hi van cabre.

També vam estar buscant textos d’alumnes de feia uns quants anys. Vam revisar publicacions pròpies i alienes. També vam pensar que com ens ho faríem perquè sortissin els noms de tots els mestres (només els propis), i vam trobar la manera de resoldre-ho.

Vam voler fer una llista de tots els alumnes, i es va fer. Ja sabem que hi ha errors (ens sap greu), però és que a última hora es va anar una mica de bòlit. Ja ens perdoneu, ¿no? Però el llibre ha quedat bé. Jo crec que tots plegats en podem estar ben contents. Com també estarem contents de la pel·lícula quan la veurem.

Els exalumnes van respondre a la crida de la “seva” escola, i es van arreplegar força articles, entre els quals n’hi ha de molt “macos”. Tots traspuen amor per la que va ser la seva escola.

¿I això no és el que volien els mestres que fa 50 anys van posar els fonaments per educar els nens i les nenes de la ciutat? La vostra llavor ha donat fruit; podeu estar-ne gojosos. (Jo, coma mare, també n’estic.)

Crec que aquest llibre, fet amb molt d’amor i respecte, és un cant a la llibertat que tots volem.

Maria Pallach i Estela
Reus 2016

Anuncis

Reflexions sobre els comentaris que faig dels llibres que llegeixo

20 Octubre 2016

Fa uns quants anys, amb motiu d’un comentari sobre un llibre d’en Jesús Moncada, algú molt proper em va dir que aquell comentari semblava més una explicació d’un episodi de la meva vida que no un comentari del llibre en qüestió.

I tot va ser perquè el que explicava el nostre estimat i enyorat autor em va recordar un viatge que el 1945 la mare (prenyada de vuit mesos), les meves germanes i jo vam fer a Baldellou, a la comarca de la Llitera.

Jo crec que un llibre que t’evoca experiències o vivències personals és un bon llibre. Fa que t’hi sentis més implicat i també que comprenguis molt més bé el que l’autor explica. M’agrada viure el que llegeixo. Sentir-me’n part. Una de les meves filles diu que jo, les pel·lícules, les visc. ¡I tant que sí! I les novel·les, també.

Jo no crec que els meus comentaris (a vegades molt personals) siguin cap defecte. Em surten així. Jo no sóc cap crítica literària, ni entesa en llenguatge, ni en sintaxi, ni en tota la parafernàlia. Però, quan un llibre és un bon llibre, me n’adono. I m’agrada llegir crítiques dels llibres que he llegit i pensar: «Noia, no tens tan mal criteri.»

D’altra banda no em sap greu ni em fa vergonya dir que El vigilant en el camp de sègol no el vaig poder pair. Ni explicar, tot i que em sap greu (aquesta vegada sí), que no puc amb l’Ulisses. L’acostumo a agafar cada estiu, i el pobre fa el viatge d’anada i tornada. Potser algun dia hi entraré.

Us clavo aquest rotllo perquè m’agradaria que comprenguéssiu que jo parlo dels llibres que m’han agradat amb tota la senzillesa que puc. Potser m’equivoco; no ho sé. Però aquí teniu la meva, diguem-ne, justificació.

Maria Pallach i Estela