Stoner

John Williams,
Stoner
Barcelona: Edicions 62, 2012

Quan vaig acabar de llegir l’article de Xavier Cortadellas publicat a Presència, vaig anar a la llibreria a buscar-lo. Ja l’he acabat. I gràcies per la recomanació.

M’agrada llegir amb un paper i un bolígraf al costat, i anar apuntant les frases que em criden l’atenció o que m’entren més endins. Aquest llibre crec que no és de lectura ràpida, sinó més aviat reflexiva. Per anar llegint-lo a poc a poc, absorbint-lo de mica en mica.

La vida de Williams Stoner ens és narrada d’una manera planera i senzilla. És la vida d’un home que no té pretensions i fa el que li pertoca, quasi sense preguntar-se’n el perquè. Va a la Universitat per estudiar Agricultura; però un dia, a la classe del professor Sloane, mentre escolta un sonet de Shakespeare, té una mena d’epifania, i des d’aleshores es dedica a la literatura d’una manera absoluta i total. Tot rutlla, tot segueix el camí establert amb més o menys entrebancs, però sempre li queda el seu refugi: la literatura.

Quan parla de la mort dels seus pares diu: «I esdevindrien una part intranscendent d’aquella terra estimada a la qual feia molt temps que s’havien lliurat.» Ell se sent poca cosa, un ningú: «durant un instant va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra», i també: «no es veia a ell mateix i de sobte va saber que no era ningú».

Quan s’enamora d’una alumna seva, es deixa anar una mica: «L’amor no és un fi sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra», o bé «la seva felicitat era tan gran que ja no els calia expressar-la en veu alta, i ni tan sols pensar-hi». I quan les circumstàncies els obliguen a separar-se: «Agraïa que no li hagués deixat una nota de comiat en què li expliqués el que no es podia explicar.»

Arriba al final de la seva vida llisa i senzilla «com quan algú espera el moment d’emprendre un viatge que no li desperta un interès especial». I, quan mor, és un final d’una bellesa infinita: «Els dits se li van adormir i el llibre que sostenien li va lliscar pel cos immòbil fins que va caure en el silenci de l’habitació.»

Aquestes últimes pàgines m’han recordat les també darreres del llibre Soy un gato, de Matsumi Soseki, quan el gat s’adona que no té sortida i que aquell serà el seu últim alè.

Bones vacances i busqueu un bon llibre. Potser Stoner.

Maria Pallach i Estela

La formiga piga va a la biblioteca

Emili Teixidor
La formiga Piga va a la biblioteca
Barcelona: Cruïlla, 2012 (El Vaixell de Vapor – Sèrie Taronja)

La nostra formiga —vella coneguda— va a la biblioteca a buscar-hi llibres, perquè la Reina està convalescent i es vol distreure llegint. Parla amb el Mussol Tot Sol, que és el bibliotecari, i ell l’aconsella.
Com que el Mussol és molt llegit, la va conduint per tota la biblioteca i li recomana els llibres que a ell li sembla que aniran bé per distreure la Reina mentre estigui allitada.

I aquí rau la gràcia d’aquest llibre dirigit a lectors de 9 a 99 anys. L’autor ens guia per un passeig comentat a través de tota la història de la literatura, i no tan sols cita els llibres, sinó que en fa un resum.

El llibre acaba, d’una banda, amb els records de tot allò llegit que més ha “tocat” el Mussol Tot Sol i, d’una altra banda, amb l’entrega d’un llibre en blanc, perquè la nostra formiga l’ompli com a ella li plagui.
En fi, el llibre és una molt bona introducció a la literatura de tots els temps, i una manera molt agradable d’entrar en l’apassionant món de la lectura.

Maria Pallach i Estela

L’arqueta dels rellotges

Jordi Llavina
L’arqueta dels rellotges
Barcelona: Cruïlla, 2012 (El Vaixell de Vapor – Sèrie Blava)

La paraula agost ¿té, per a tots vosaltres, algun record, alguna evocació o alguna enyorança? Per l’autor del llibre, aquesta paraula equival a la infància, als estius feliços passats amb la família en “un poble petit, d’una comarca que hi ha al sud, força més enllà de passada la muntanya”.

La gent que vivíem a ciutat i a l’estiu teníem la sort de poder anar a passar uns quants dies al poble, som posseïdors d’un gavadal de records, de bons records, que, per més anys que hagin passat, perduren dins nostre.

La calor al camp, l’olor de la terra mullada, el soroll del trill tallant les espigues a l’era, les anades al riu a remullar-nos, el cant monòton de les cigales… tots aquests records ens afloren, quan recordem les vacances de quan érem petits.

El Jordi ha volgut recordar per oferir als seus fills un relat de sensacions estiuenques. Ells en poden estar contents, i nosaltres també, perquè ens ha obert la porta dels records de la nostra infantesa.

Maria Pallach i Estela