Archive for febrer de 2011

L’home de la maleta

25 febrer 2011

Ramon Solsona
L’home de la maleta
Barcelona: Ed. Proa, 2011

Premi Sant Jordi 2010

No sé si l’autor ens fa una elegia crítica del temps passat o una ferotge interpretació d’una manera de viure. Ens preguntem si en una maleta hi cap tota una vida, perquè sembla que això és el que pensa el nostre protagonista.
Escrita amb un humor tendre i irònic, amb un llenguatge en què escoltem, llegint-ho, al tant per cent molt elevat del nostre poble, les aventures i desventures del Trío Bella Aurora, de seguida té tota la nostra simpatia. I el Joventut (el protagonista) amb la seva manera de reinterpretar la seva biografia, també.
Realment els seus amics són la seva família i la seva família no li és amiga. Com explica la seva trajectòria vital, és molt interessant i amena. Et sents atreta pels fulls, la lectura se t’emporta, t’atrau, se t’endú, així com totes les lletres de cançons que van sortint, com aquell qui res, intercalades en el text. Cançons. d’altra banda, conegudes pels lectors que ja tenim uns quants anys.
El protagonista no entén la manera de viure actual, les famílies estructurades diversament, els fills adoptats…:
ell va a la seva. Egoista? potser sí, però és tan amant de la vida, viu amb tanta intensitat que li fem costat sense adonar-nos-en.
Jo diria que la recerca dels seus pares es fa innecessària, encara que suposo que és per donar el cicle per tancat. És la meva oponió. Llegiu-lo: és un bon Sant Jordi!

Acabo: cago’n Tarragona i Reus! i que l’autor em perdoni la llicència.

Maria Pallach i Estela

Anuncis

La casa cantonera

21 febrer 2011

Sílvia Alcàntara
La casa cantonera
Edicions de 1984
Barcelona 2011

Vaig llegir, fa un parell d’anys, Olor de colònia de la mateixa autora i tenia ganes de tornar a tastar-la. Aleshores em va costar entrar en aquell ambient tan asfixiant, però quan hi vaig ser, em va interessar i molt.
Ara, he agafat La casa cantonera amb ganes, i altra vegada m’he trobat amb uns personatges peculiars, entrecreuats, estimats i odiats alhora. I el pas del temps implacable que ho arrossega tot: el pare, la mare, l’amic i amant, les filles, la veïna, la figuera… la figuera sempre present. I els préssecs com esperança, esperança truncada, trencada com la branca de la figuera les flames de la qual volien purificar l’eixida. Però no va ser així.

Maria Pallach i Estela

Terra i pedra

17 febrer 2011

Alba Gros Santasusana
Terra i pedra: agricultura tradicional de secà
La Fatarella: Fundació El Solà, 2010

«Aquelles jornades dures, de sol a sol, treballant el camp amb l’ajuda de mules i rucs, traginant sacs amunt i avall, picant pedra i pujant portell, passant la pollegana una, dues i tres vegades per poder treure el màxim profit de la terra… són ja història passada, però han marcat el caràcter i la fisonomia d’un poble. És per això que per entendre el nostre paisatge i la nostra cultura és imprescindible conèixer les pràctiques agràries que es van mantenir vives fins a mitjan segle passat.»

Aquest és un llibre de divulgació. Per a divulgar tècniques tradicionals que havien format part de la cultura comuna, viscuda o propera, i que avui semblen coses llunyanes en el temps. La preparació del sòl, l’hort de secà, els cereals i les lleguminoses, els arbres fruiters, l’apicultura, les conserves, les construccions de pedra en sec aprofitant els materials a l’abast…, tot un tractat de recursos de subsistència diària que és bo conèixer, encara que sigui com un tast, per interpretar el món rural.

«Les paraules i les habilitats, sinó es transmeten de generació en generació es perden, i és aleshores que calen llibres com aquest», fruit d’un curs que va organitzar la Fundació El Solà a la Fatarella. Aprendre de nou la terra.

Elisa Kiseljak

15 febrer 2011

Lolita Bosch
Elisa Kiseljak
Barcelona: Editorial La Campana, 2005

Primer vaig veure la pel·lícula i, com que em va interessar, vaig buscar el llibre i el vaig llegir. Tan difícil és veure i després llegir, com al revés. La història està presentada amb una absoluta quotidianitat: una nena d’onze anys és violada per un amic del seu pare. I a partir d’aquest fet –que passa desapercebut a tothom–, la seva vida fa un canvi. Es tanca dins la closca com si fos un caragol, i viu sense viure fins que un dia, quan ja n’han passat catorze, d’anys, se’n recorda de tot.
La seva entrada a la realitat és molt dura i li costa molt esforç retrobar-se a si mateixa. Però de mica en mica aprèn a viure amb aquella realitat oblidada.
És un llibre –i una pel·lícula– que sorprèn. I ho fa per la naturalitat amb què és tractat un tema tan punyent. No hi busqueu morbo, no n’hi ha. No hi busqueu els detalls de la violació, no hi són. Tot hi és, però amagat.

Elisa Kiseljak, ¿com pots viure amb una història així?

Maria Pallach i Estela

Rapinyaires a Catalunya

12 febrer 2011

Màrius Domingo de Pedro
Rapinyaires a Catalunya. Conèixer-los i observar-los
Valls: Cossetània Edicions, 2011

El dijous que ve, 17 de febrer, a les 8 del vespre, es presenta a la Biblioteca Central el llibre del vallenc Màrius Domingo, Rapinyaires a Catalunya. La presentació anirà a càrrec d’Andreu Escolà, president del GEPEC.

La intenció d’aquest treball és donar a conèixer, de manera planera i a l’abast de tothom, els ocells de presa, tant diürns com nocturns que hom pot observar a Catalunya. Al llibre, hi trobareu informació bàsica sobre àligues, falcons, esparvers, mussols o voltors.

Els rapinyaires són, sens dubte, els ocells més espectaculars de la nostra fauna. Aquest treball vol servir perquè qualsevol persona que surti al camp o a la muntanya i observi un d’aquests animals pugui conèixer quin és o quin podria ser.