Elisabet Pedrosa
Seguirem vivint.
Gina (2002-2014).Una mort lluminosa és possible
Barcelona: Ara Llibres, 2015
Estimada Gina, llegint les paraules de la teva mare se’m remouen tantes coses! La vida, la mort, les absències, les pors en el futur… Tot se’m barreja, i les paraules de la teva mare m’estan fent plantejar-me moltes coses i m’esperonen a buscar aquesta llum, que és la teva i és també la nostra. Només puc dir gràcies per compartir les vostres vivències!
La meva mare em deia que la «mort lluminosa» del subtítol li recordava «la mort resplendent» de què parlava Espriu. He llegit aquest llibre sentint de fons Raimon cantant a aquesta «mort resplendent».
Li vaig dir a ma mare que em feia por fer un comentari parlant del teu llibre, perquè no volia acabar parlant de les nostres morts i de la nostra realitat amb un fill discapacitat: no volia que semblés que et volia prendre el protagonisme.
Però la veritat és que la Gina ho inunda tot! Se’m fa tant present, tot i no haver-la coneguda, que la sento aquí, també, com sento els meus morts, que tothora m’acaronen i m’acompanyen. I hem de seguir vivint, és clar que hem de seguir vivint! No sé si per ells, pels que ens acompanyen o per nosaltres mateixos. Però hem de seguir!
Tinc el teu llibre a la vista del meu fill i espero que em pregunti qui és aquesta nena tan maca per poder-li explicar la teva història. La teva innocència i puresa de cor em recorden tant la seva. De segur que hauríeu connectat, i és clar… tots dos sou criatures d’un altre planeta!
Amb Seguirem vivint s’acaba la trilogia que va començar amb Criatures d’un altre planeta (RBA-La Magrana) i va continuar amb El meu amor sikh (Ara Llibres). En aquests tres llibres, Elisabet Pedrosa hi parla de tres grans eixos que, a parer meu, són molt importants (potser perquè també hi estic molt lligada emocionalment): la convivència amb la discapacitat, l’amor a allò desconegut i la unió del que, a priori, és tan diferent a través de l’amor, i la lluita per la vida i la mort.
De fet, Pedrosa parla de LA VIDA en majúscules, i les seves vivències poden ser reveladores i inspiradores tant per a gent que se sent a prop d’aquests grans eixos de la vida, com per a persones que hi estan totalment allunyades.
Les seves, les vostres experiències, transcendeixen les vivències pròpies d’una família i d’un moment concret, i es fan universals, es fan de tots i cadascun de nosaltres. I aquesta connexió que genera el seu relat, la seva manera de narrar, emocionar, conduir, és el que el fa tan interessant, únic i imprescindible. Tots acabem formant-ne part.
La lectura us atraparà i us commourà. Us farà reflexionar, recordar pensar, buscar en el vostre propi interior de presents i records… us farà ser més vosaltres, us farà ser més com som tots en definitiva: energia, llum.
Aquest relat de dolor i pèrdua, de recerca i acceptació, és un magnífic cant a la vida que val la pena que llegiu i compartiu. Moltes gràcies per aquest regal.
No ens deixis mai, Gina, acompanya’ns sempre!
Lluny, enllà
de paraules amargues,
una mort resplendent
vaig trobar.
Salvador Espriu
«Cançó de la mort resplendent» (Cançons de la roda del temps)
Aràntzazu Fonts Pallach
Campanya de micromecenatge Seguirem vivint
El dolor, l’immens dolor per la mort d’un fill, siguin quines siguin les circumstàncies, sigui quina sigui la seva edat, és tan terrible, que, de veritat, només qui ho ha passat ho pot entendre.
I davant d’aquesta commoció tothom respon d’una manera diferent. I es defensa de manera diferent. Perquè, si no et defenses, si no busques un remei, el que sigui, no sobrevius. N’hi ha que es tanquen en banda i no en parlen; n’hi ha que no callen fins al punt que les persones del seu voltant les defugen…
Però dels morts se n’ha de parlar encara que faci mal, perquè ens fa bé. Ens ajuda. I a molta gent això els costa. Els morts són morts. S’ha acabat. No, no s’ha acabat res. Tots hi són. Sempre.
La mare de la Gina ens parla intensament i desbocada de la seva nena. Ho ha de fer. Li surt de dins. No pot més. I explica i explica, i potser ens diu coses que d’aquí a uns quants anys pensarà que potser no calia haver-les dit. Però ara li ha semblat que sí que les havia de dir. I ha fet bé de fer-ho, si a ella li ha anat bé.
Tingueu present, amics lectors, que és ben cert que tots els morts ens acompanyen. No en dubteu: pares, mares, fills, parella, nebots, cosins… tots formen part del nostre passat i del nostre futur. Són «els meus (nostres) morts que riuen d’estar sempre junts».
Comprendre el sofriment d’uns pares davant la mort anunciada d’un fill és difícil. Aquest got que s’ha anat omplint al llarg dels anys, amb la mort, ha sobreeixit, i l’aigua ho ha inundat tot.
I aquesta inundació és la que ens ariba amb el llibre de l’Elisabet, i benvinguda sigui. No és de lectura lleugera, més aviat és de mocador. Però també ens convenen les llàgrimes i tocar de peus a terra i fer-nos càrrec de quant de sofriment tenim al nostre costat.
Val la pena comprar aquest llibre ja que els dreta d’autor van íntegrament a l’equip de Cures pal·liatives de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Maria Pallach i Estela
Ca l'Isidre 