Ahir es va presentar, a l’Arxiu de Reus, El llibre de la pesta, de Coral Cuadrada, que ha editat Rafael Dalmau eds. La presentació va anar a càrrec de Maria Rosa Tamarit, professora d’Història de la Música i de l’espectacle de la URV, de l’editor, Rafael Català, i de l’autora. L’acte es va iniciar amb una projecció dels dibuixos de Víctor Cuadrada que il·lustren el llibre.
Jordi Llavina Murgadas,
Vetlla (Un poema)
València: Edicions Tres i Quatre, 2012
Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés 2011
Em fa una mica de mandra i un cert recel recomanar un llibre de poesia. I no me’n fa perquè no n’hagi llegit força al llarg de la vida, sinó perquè aquests lectors, els de poesia, són (som) una mica «rara avis». Quan vaig veure el comentari que Bernat Puigtobella li feia al suplement Cultura d’El Punt Avui, vaig pensar que me’l llegiria. I així ho vaig fer. D’ell, no en coneixia gairebé res, a part d’un poema molt primerenc que havia dedicat al meu home, del qual ara segur que renegaria a gust. Bé, això és a part.
És, el llibre, per dir-ho d’una manera senzilla, una història en vers i dividida en tres parts. La primera i més extensa, en octosíl·labs; la segona, la més curta, en uns bellíssims (per mi) alexandrins, i la tercera, una mica més llarga que la segona, en decasíl·labs. Cada mètrica correspon a un tempo diferent.
El primer explica la història amb tota mena de detalls. Sabem com eren i què va passar.
Vaig sentir el pany que va fer el so
de tancar bé, i ella es va perdre.
Els alexandrins de la part segona ens porten al, diríem, tocar de peus a terra, i, al mateix temps, a tot l’enyor del passat.
No es pot ferir o burxar la llum que serva un mot.
I la part tercera és la de la total acceptació de l’amor perdut que saps que no es pot recuperar.
I ja no espero el que no ha de tornar.
Crec que és un molt bon llibre de poesia, i molt recomanable, fins i tot per a aquells a qui la poesia els fa una certa aprensió. Atreviu-vos-hi! Ho agraireu.
Maria Pallach i Estela
Ramon Gras i Alomà,
Negre sobre Blanc. Articles de Josep Alomà.
Tarragona: Arola eds, 2012
Aquesta primavera ens arriba una nova contribució a la història dels moviments socials, a partir del pensament d’un dels seus protagonistes. La Idea. Negre sobre blanc presenta una antologia d’articles del tarragoní Josep Alomà que permeten conèixer les seves idees i la seva trajectòria durant la Segona República i la Guerra Civil, com a sindicalista i pedagog, com membre del comitè antifeixista i conseller municipal de Cultura, o des del front d’Andalusia.
La trajectòria de Josep Alomà ja és coneguda gràcies a l’excel·lent treball del seu nét, Ramon Gras i Alomà, Una utopia, una esperança i ara, com afirma Heleno Saña al pròleg, era inevitable –i necessari– publicar els seus escrits.
El llibre té força interès perquè permet seguir, en l’àmbit de Tarragona, fets claus de la rereguarda republicana, com els conflictes que van portar als fets de Maig de 1937 o els primers bombardeigs de la ciutat, però –sobretot– perquè aporta una visió directa de les idees i les opinions d’un anarquista convençut que defensa la revolució com a prioritat, però que enten que s’ha de giuanyar la guerra, que afirma la cultura i l’educació com a eina cabdal en el seu projecte transformador, i considera indispensable la unitat antifeixista, sense renunciar als seus principis.
Alomà, pedagog i sindicalista, representa efectivament el vessant de l’anarquisme que més posa l’accent en la educació i en el treball cultural com a eines revolucionàries. Les idees que reflecteixen aquests escrits i la trajectòria vital de Josep Alomà exemplifiquen prou bé un pensament llibertari molt diferent de l’estereotip tan conreat per feixistes, primer, i republicans de curta volada, després, que associa anarquisme només a violència revolucionària.
A La Idea, Ramon Gras, aporta a més del recull dels articles de Josep Alomà, notícia dels que anomena els seu companys de viatge, dirigents i activistes de la CNT a Tarragona, en un exercici de memòria històrica que restitueix el coneixement d’una vintena de persones significatives en una etapa conflictiva.
Els textos presentats al llibre són un llegat del passat que també ens fan pensar en el present. Perquè aquesta «època actual d’enorme progrés material, de grans avenços científics, de continus invents» –com deia Alomà al fer-se càrrec de la conselleria tarragonina de Cultura, el desembre de 1936– no ha vist arribar la justícia social ni el progrés educatiu per at ots els pobles. Aleshores com ara.
Salvador Palomar
Aquest dijous 24 de maig, la llibreria organitza –amb l’editorial Rafael Dalmau i Carrutxa– la presentació del treball de Coral Cuadrada, El llibre de la pesta.
La pesta, en temps medievals i moderns, deixà senyals en la memòria d’Occident. Combinada amb la fam i la guerra comportà al segle XIV la pèrdua de quasi un terç de la població europea i l’abandonament de viles i camps.
El llibre de la pesta tracta les condicions de vida del món medieval i les mesures per fer front al flagell. Coral Cuadrada n’analitza les repercussions i les reaccions dels coetanis envers l’epidèmia, des la fugida i el carpe diem fins a les opcions espirituals, individuals i col·lectives que marcaren els sentiments de l’època.
L’acte tindrà lloc a l’Arxiu de Reus (C/ St. Antoni M. Claret, 3), a 2/4 de 8 del vespre. La presentació anirà a càrrec de Maria Rosa Tamarit, professora d’Història de la Música i de l?espectacle de la URV.
Isabel Olesti,
La pell de l’aigua
Barcelona: Ed. Proa, 2012
Premi Mallorca 2011
Vigila los regandaixos, que de nit s’esmunyen
per entre els llençols de les xiquetes,
i les aranyes, les formigues, los ratolins, los cucs…
I sobretot les serps, els llimacs… M’entens, no?
La vida d’una dona ¿pot canviar una tarda de diumenge en una ciutat amarada de pluja i plena de gent histèrica esperant veure el Papa?
La protagonista és una dona força desgraciada que viu, sense viure, envoltada d’un món oníric que no acaba de saber interpretar. Ella és del sud. El seu pare, un home que només li posava barreres i l’alertava d’uns perills que no entenia. La mare, en canvi, era un esperit lliure (potser massa i tot).
Es casa prenyada, se’n va a Barcelona, té tres criatures, però segueix estant completament absent de tot. Fins al diumenge de l’aiguat.
L’aigua i unes sabates de taló alt, vermelles, sembla que siguin una constant a la seva vida. S’endinsa Rambla avall, amb la pluja, i allà, de mica en mica, es comença a entendre a ella mateixa, amb la inestimable ajuda de la Pura i les seves amigues. És com un descens a l’infern, desitjat i volgut, que a poc a poc farà que sàpiga què vol i com ho ha de fer per aconseguir-ho.
Crec que és un llibre una mica difícil, però molt interessant i amb moltes lectures. Us el recomano.
Maria Pallach i Estela
Ca l'Isidre 