L’almanagat

L’almanagat
Text d’Adeline Yzac
Il·lustracions de Montse Gisbert
Traducció i adaptació de Rosa Serrano
València: Tàndem Edicions, 2011

Jo no ho sabia, que era «eluròfila»! Si algú m’ho hagués dit, m’hauria pensat que era una paraulota (cosa que no s’ha de dir mai). Doncs sí, sóc eluròfila, i de les més convençudes. M’agraden els gats, molt, en tinc la casa plena, sobretot en paper, argila, bronze, ceràmica, metall, fusta… Fins i tot en tinc algun quadre. Em reconec histèrica dels gats.

Ara, de debò, només en tenim tres; però en el meu cor hi és present l’enyorança dels que se n’han anat al paradís dels gats. I no dubteu que n’hi ha.

Bé, apart de les meves dèries particulars, el que vull és parlar d’aquest llibre, que és una petita gran delícia. Com us podeu imaginar va de gats. Contes, receptes, refranys, dites, frases fetes, xarades, acròstics, acudits… sempre amb els gats de protagonistes.

És una mica difícil d’explicar, però, és que és tan bonic, interessant i distret!, que, quan és té als dits (o a les mans, o a les potes, o a les urpes), no es pot deixar. Convertiu-vos, com jo, en eluròfils!

Per acabar, afegiré que la mateixa editorial n’ha fet una versió en llengua espanyola. També molt ben traduïda i adaptada per la meva germana Antònia.

Maria Pallach Estela

Presentació del llibre «Els Segadors»

El proper dimarts 22 de novembre, organitzem –conjuntament amb Carrutxa i amb la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Reus– la presentació dl llibre de Jaume Ayats, Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional, publicat per L’Avenç. L’acte tindrà lloc a l’Arxiu de Reus (C/ St Antoni M. Claret, 3), a 2/4 de 8 del vespre.

El gust de les llavors de poma

Kathrina Hagena
El gust de les llavors de poma
Amsterdam Llibres (2011)

«Jo vaig agafar tres llavors de poma, les vaig pelar, vaig tallar-les ben petites i vaig afegir-les a la compota.»

Les històries de dones, escrites per dones, sempre m’han agradat de llegir. Suposo que per influència familiar. Doncs som-hi. L’àvia i la seva germana, les filles, les nétes, però, per damunt de tot, les pomeres, la calidesa de la terra a l’estiu i la fredor de l’hivern. La naturalesa i el cicle de la vida, sempre present, presidint les seves vides.

Els homes sembla que només hi són de passada; tenen un paper, sí, però el protagonisme és per a les dones: les vives i les mortes. Dalt d’una pomera i de nit, totes les dones s’assemblen, i un home pot equivocar-se i una dona pot morir-se de pena.

Les més joves, les tres amigues, dues de les quals són cosines, tenen una relació difícil. Juguen plegades a un joc cruel, «empassa o mor», que pot arribar a ser molt perillós. I els amors, també. Un avortament, un quasi suïcidi, una relació femenina no declarada, tot plegat congria la tempesta que esclata i acaba amb la fictícia felicitat.

L’àvia es fa gran, perd l’oremus, les filles n’han de tenir cura, es mor…
I, envoltant-ho tot, l’olor de les pomes, «el perfum de sempre de pomes».
Interessant.

Maria Pallach Estela