Ben entrada la tardor

Ha passat l’estiu (un estiu estrany), és ben entrada la tardor, ja hem dipositat el nostre vot a les urnes i penso que és hora de fer un petit balanç de les lectures d’aquesta temporada.

Vaig començar (perquè em feia vergonya no haver-lo llegit) per El vigilant en el camp de sègol. Us haig de confessar que no l’he acabat i m’interessava tan poc que ni tan sols me’l vaig endur de vacances.

Sí, però, que vaig prendre Las tres bodas de Manolita, de l’Almudena Grandes; La dona veloç, de l’Imma Monsó (que el teníem com a deure del Club de Lectura del Bravíum), i com a conseqüència també em vaig endur Tot un caràcter i Un home de paraula, de la mateixa Imma.

I també em vaig endur, perquè me’l van recomanar un parell de persones, El jilguero, de Donna Tartt (un totxo de 1143 pàgines que, sincerament, m’ha costat acabar i que he llegit sencer per disciplina, que consti).

La veritat és que no puc dir que no m’hagi agradat, ja que me l’he llegit tot. I no s’acabava mai! Jo crec que era perquè el tema m’afagava de molt lluny i vaig acabar de drogues fins als nassos. Ho sento.

També he llegit Un mal dia para nacer, de Courtnet Collins, i m’ha agradat força, tot i que el tema era una mica dur de pair. Està inspirat en la vida de Jessie Hickman, la llegendària bandolera australiana a qui no tenia el gust de conèixer.

També ha passat per les meves mans La llibreria ambulant, de Christopher Morley, publicada per Viena amb una magnífica portada, com és costum d’aquesta editorial.

I com que sóc una amant dels gats, també he llegit El gato que venía del cielo, de Takashi Hiraide, publicat per Alfaguara, que no ha respost a les expectatives que hi havia dipositat.

I ja a la tardor, quan era ben lluny d’aquí, he llegit per primera vegada un llibre de Haruki Murakami: Kafka a la platja, que he trobat estrany, complicat, però d’una bellesa infinita i impregnat d’un toc de poesia perfecta.

Ah!, i encara no he acabat. M’he posat a rellegir les Memòries d’Adrià i crec que, ara que ja fa anys de la primera lectura, m’ho estic passant d’allò més bé. Per què serà que les relectures ens atrapen?

De tots aquests llibres que us he dit que m’han passat per les mans (i els ulls) aquest estiu, potser només us en podria recomanar dos: un d’enguany, Las tres bodas de Manolita, i un altre del 2006, Un home de paraula. Són dos llibres magnífics.

I en tornar a casa he llegit el nou llibre del nostre Lluís LLach. Però aquest és un altre tema. Ja en parlarem.

Maria Pallach i Estela