El cançoner de Nadal

Les cançons nadalenques constitueixen, probablement, un dels gèneres del repertori de cançons tradicionals més conegut en l’actualitat. Perduda la seva funcionalitat, han desaparegut de la pràctica quotidiana els cants de treball associats a tasques agrícoles o aquells que acompanyaven la realització de tasques quotidianes monòtones, les cançons de festeig, de ronda o de pandero… Però encara es conserven a la tradició oral –a banda dels goigs i altre repertori vinculat a la religiositat popular– algunes cançons de bressol, moixaines i joc infantils o –més enllà de les creences personals– cançons de Nadal que s’interpreten, amb major o menor fortuna, en llevants de taula, vetllades familiars o sopars d’empresa, per posar algun exemple.

El cançoner nadalenc, com qualsevol altra manifestació de literatura popular, presenta moltes variants en els temes. És cert, però, que la publicació de reculls, des de fa molts anys, i la reelaboració dels textos han contribuït a fixar determinades versions.

De cançoners nadalencs, se n’han publicat molts: recull de cançons aplegades pels folkloristes, adaptacions i recreacions d’autor o estudis etnogràfics sobre la tradició oral. Aquí en teniu un parell de mostres  dels que es poden trobar actualment a les llibreries, a tall d’exemple de les diferents aproximacions a aquest repertori:

Joan Amades,
Les cent millors cançons de Nadal
Barcelona: Edicions 62, 2009( Col·l. «labutxaca»)

Un clàssic del folklorista català més conegut. Fou editat, per primer cop, per l’Editorial Selecta, el 1949. Hi trobareu la major part de les cançons més populars del nostre Nadal. Hi trobareu una introducció sobre els costums d’aquest període –els cants a la missa del gall, pel carrer, les estrenes i captes infantils–  o la importància dels pastors com a referent simbòlic en la tradició nadalenca: «Les cançons de Nadal respiren un aire molt pastoral, tant en text com en la música», afirma Joan Amades, que ens ofereix majoritàriament versions de síntesi de les diferents variants, amb la música anotada, la major part de vegades, per Joan Tomàs, habitual col·laborador del folklorista. L’edició compta amb un índex de títols i de primers versos que facilita la localització dels textos.

Jaume Ayats,
Explica’m una altra cançó: Tió, Nadal i Reis
Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009

Una aproximació etnomusicològica, de divulgació, que no es limita a aplegar un seguit de cançons, sinó que ens explica els seus orígens, les particularitats de la melodia, el context en què s’han fet servir o, si s’escau, alguna curiositat referent a cada peça. Són quinze cançons –una tria personal de l’autor, que avisa, de bon començament, que no hi són totes ni les més conegudes– que ens apropen al coneixement d’aquest repertori tradicional d’una forma planera. Hi trobareu variants de les cançons del tió, El dubte de Sant Josep –un tema important en la nostra tradició–, El rabadà, Al vint-i.cinc de desembre, El noi de la mare o El dimoni escuat, entre altres.

Llibre per a llegir, aprendre, però sobretot per a fer servir. Com afirma Jaume Ayats, «si pot ser, que aquestes cançons siguin un incentiu o una provocació perquè feu sentir la veu amb ganes de cantar».

El Partit Nacionalista Català (1932-1936)

Fermí Rubiralta i Casas,
El Partit Nacionalista Català. Joc polític i separatisme
Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2010

El proper dijous 23 de desembre, a les 7 del vespre, es presenta a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya el llibre Fermí Rubiralta i Casas, El Partit Nacionalista Català. Joc polític i separatisme, editat per Rafael Dalmau.

Aquesta fou una formació política que va nèixer el 1932 i tingué una curta però intensa trajectòria, un intent de participació política i electoral d’un sector del separatisme, fins aleshores contrari a tota participació política convencional. Aquest estudi omple un cert buit en el coneixement del separatisme català durant la Segona República, centrant-se en un partit que defensava el dret de Catalunya a figurar per si mateixa al costat d’altres pobles lliure dins el marc de convivència internacional de les democràcies occidentals representat per la Societat de Nacions.

A Tarragona, el Partit Nacionalista Català va obrir la seva seu el juny de 1933. El meu avi, Carles Pallach i Badia, en fou militant i candidat a les eleccions municipals de 1934, quan –com explica Rubiralta– «el PNC decidí de manera prou innovadora presentar-se en solitari a la ciutat de Tarragona». Ell, a banda d’una considerable activitat esportiva, participà activament, amb la meva àvia, Carme Estela i Folch, a Tarragona, en associacions d’àmbit nacional, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o local, com el Grup Excursionista Muntanyenc o el Foment de la Sardana «L’Harmonia». El llibre de Rubiralta, en situar el PNC en el conjunt de tendències polítiques del nacionalisme del moment, ajuda a entendre la trajectòria de persones com el meu avi, conservador i catalanista, d’una fidelitat republicana indiscutible.

Els Fets d’Octubre de 1934 assenyalen l’inici del declivi del Partit Nacionalista Republicà i  part dels seus militants –com, probablement, el meu avi– acaben integrant-se el 1936 a Estat Català.

Calendari dels Pagesos

Com cada any, ha sortit el Calendari dels Pagesos que enguany arriba als 150 anys de la seva publicació.  Com s’afirma a l’article que inclou amb aquest motiu, «el Calendari dels Pagesos juntament amb el Calendario del Ermitaño de los Pirineos són avui, a Ctalunya, els darrers exponents d’una tradició editorial de calendaris populars que arrencà amb força a la segona meitat del segle XIX.El seu paper instructiu, d’una banda, i d’informador d’esdeveniments astronòmics i de novetats en el camp agrícola, de l’altra, són ara poc més que l’anècdota.»  Efectivament, el calendari ha estat sempre ple de consells per les pràctiques agrícoles, sembres i plantacions. També conté totes aquelles dades astronòmiques i cronològiques que ens poden ser útils, un ampli santoral i un directori de fires, mercats i festes majors de Catalunya. El seu contingut, en una societat de la informació on els esdeveniments i fires es poden consultar a la xarxa, on els butlletins meteorològics es repeteixen cada mitja hora a la televisió i els webs especialitzats les previsions a mig termini, pot semblar totalment obsolet.

Com a curiositat, en plena efervescència revolucionària, el ‘Calendari dels Pagesos’ per el 1937 no publica el santoral. En el seu lloc publica una llarga llista de consells per la pagesia. El Calendari per al 1940 s’edità encara en català, amb paper reaprofitat. L’edició per el 1941 ja va sortir totalment castellanitzada, com a ‘Calendario de los Payeses’. No fou fins el 1976 que tornà a publicar-se en català. Amb motiu dels 150 anys, s’ha organitzat una exposició itinerant, inaugurada el 12 de desembre al Museu Etnològic de Barcelona i que,  al 2011, visitarà poblacions com el Rourell, l’Espluga de Francolí, el Masroig o la Fatarella, entre altres.

«El Calendari dels Pagesos ens ofereix singularitat i serenor. La singularitat de l’austeritat d’una edició senzilla, sense pretensions, i la serenor dels continguts que ens conviden a estones de lectura tranquil·la i reposada, lluny del que estem acostumats en la nostra quotidianitat.» Potser per aquest contrast, el calendari conserva el seu públic fidel.

Mestre Vicent ho diu per espantar

Albert Toldrà i Vilardell,
Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval
Catarroja: Editorial Afers, 2010

Conèixer la percepció medieval del cel i l’infern, la concepció del paradís, el purgatori o el llimb dels infants, les característiques dels àngels, els sants o els dimonis, apropar-se a l’imaginari del món sobrenatural a l’època medieval, és, en definitiva, copsar les arrels d’un univers mitològic fonamental a la nostra cultura. Aquest llibre és un innovador estudi històric i antropològic sobre la construcció d’aquest imaginari del més enllà, al món medieval: el cel, els diversos compartiments del complex infernal i els seus habitants. Un univers sobrenatural en constant relació i interacció amb el món dels vius. «Mestre Vicent ho diu per spantar» és la frase que sant Vicent Ferrer atribueix a un suposat oidor escèptic, quan predica sobre els càstigs eterns.

Albert Toldrà i Vilardell és doctor en Història per la Universitat de València i ha estudiat diversos aspectes de la religiositat i la cultura medievals. El seu treball es caracteritza pel caràcter multidisciplinari, en què s’integren la història, la història de l’art, la iconografia, l’antropologia o la literatura. Aquest llibre és un extracte de la seva tesi doctoral, una visió de conjunt d’un món fantàstic que es percebut com a real –fins al menyspreu del món físic– i que impregna la quotidianitat, una superestructura cultural indispensable per a entendre la societat. La preocupació pel més enllà, només amagada en l’oblit aparent del present, ha conformat no pocs dels nostres referents culturals.

William Archer, sobre Ferrer i Guàrdia

William Archer,
Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia
Barcelona: Ed. Tusquets, col. Tiempo de Memoria, 2010

A l’àmplia bibliografia existent sobre la figura, l’obra i l’assassinat legal, el 13 d’octubre de 1909, de Francesc Ferrer i Guàrdia, s’hi afegeix ara la publicació de Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia, traducció de l’edició original de 1911. Pocs mesos després de la mort del pedagog, William Archer (1856-1924) va arribar a Barcelona per tal de fer un reportatge sobre les circumstàncies que van portar a la seva execució. En un excel·lent exemple de periodisme d’investigació, el llibre ens apropa, des de la contemporaneïtat dels fets, a la trajectòria de Ferrer, la revolta de juliol de 1909 a Barcelona i les irregularitats judicials del procés.
Les aportacions d’Archer continuen vigents sobretot pel que fa a l’anàlisi del model educatiu de l’Escola Moderna o del desenvolupament del judici, mentre que en altres àmbits –com la relació de Ferrer amb l’anarquisme– cal revisar-les a partir dels coneixements històrics actuals. Amb tot, l’obra de William Archer –que va tenir una traducció catalana el 1935– és un text de gran interès per apropar-se a la figura del pedagog.