Res no s’oposa a la nit

Delphine de Vigan
Res no s’oposa a la nit
Barcelona: Edicions 62, 2012

L’impacte emocional que m’ha produït aquest llibre m’ha deixat una mica –bastant– tocada. És la història real d’una família: la de l’autora. Una història familiar —les històries familiars— pot donar molt de si. Depèn de la sinceritat i la valentia de qui l’escriu.

I l’autora és valenta, molt valenta, tot i que sap que potser (segurament) el que explica pot molestar-ne uns quants. És allò que «la roba bruta s’ha de rentar a casa» i que en aquest llibre no és així.

Els fantasmes del passat afloren contínuament per tal de fer-nos comprendre per què tot va anar com va anar. Sempre, en algun lloc o en un temps de què no recordem ni el què ni el com, es va sembrar la llavor dels nostres actes.

Els protagonistes d’aquesta saga familiar, tan complexa, fan el que fan i els passa el que els passa, perquè hi van haver unes circumstàncies, acceptades o no, que els van fer com són sense que ells en fossin conscients.

És un relat, en certs moments, terrible, i més, perquè crec que totes les unitats familiars tenen un passat una mica tèrbol. Unes, més que d’altres. Però no crec que hi hagi cap grup familiar sense algun pecat inconfessable. I aquesta és la valentia de la Delphine de Vigan. Cap mare no és perfecta i cap filla tampoc. Però, ¿què hi ha al darrere?, ¿quines històries arrosseguem? La senyora de Vigan ho ha volgut saber. A partir del moment que troba sa mare morta al llit, obre les comportes i indaga. El resultat, aquí el teniu: és un acte d’amor vers la seva mare, i un bon llibre. I als lectors ens remou el fons de l’ànima.

Maria Pallach i Estela